Somni americà

informació obra



Autor:
Erskine Caldwell, Woody Guthrie, Arthur Miller, Eugene O'Neil, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck, Tennesse Williams
Dramatúrgia:
Oriol Tarrasón
Intèrprets:
Pep Ambrós, Laura Aubert, Paula Blanco, Javier Beltrán, Annabel Castan, Mireia Illamola, Pol López, Arnau Puig, Bernat Quintana, Mima Riera, David Verdaguer, Tennesse (el gos)
Escenografia:
Assad Kassab
Vestuari:
Maria Armengol, Xevi Ribas
Il·luminació:
Iñaki Garzón , Roger Guinot
So:
Roger Julià
Caracterització:
Ignasi Ruiz , Montse Sanfeliu
Assesor de moviment:
Fátima Campos
Producció:
Teatre Lliure
Direcció:
Oriol Tarrasón
Adaptació:
Oriol Tarrasón
Sinopsi:

Les Antonietes i La Kompanyia Lliure s'han ajuntat per fer la travessa dels grans autors dramàtics nord-americans del segle XX. A Amèrica tothom pot triomfar, si no el desperten del somni.

Durant els anys 20, els Estats Units d’Amèrica viu un decenni d’esplendor econòmic i social que s’acaba coneixent com El somni americà. Aquesta expressió ve a dir que qualsevol persona que treballi durament i amb perseverança pot ascendir en l’escala social fins el límit que ella mateixa es proposi. Gairebé cent anys després, aquesta definició s’ha allotjat al subconscient de la nostra societat amb tal força que l’èxit sembla ser la única opció vàlida per a tots els ciutadans del món.

Però què passa amb tots aquells que rebutgen aquest somni d’èxit individual i persegueixen un somni més petit i col·lectiu, fet a mida, un somni en el qual creure sense la necessitat d’estar eternament adormits? Hi ha lloc per a ells en el nostre món?

Oriol Tarrason

Espectacle finalista en la categoria d'adaptació/ dramatúrgia. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Somni americà

17/02/2015

La porta del darrere del somni americà

per Toni Polo

Tot comença en un ambient molt narratiu. Encara no ho sabem, que estem en una botiga al mig del desert d’Estats Units, però és el que en imaginem: hi ha un cartell del local, una màquina de crispetes, un congelador al mig, una nevera a una banda, un tiu (un indigent, sens dubte), assegut dins i un altre dormint a dalt de l’atrotinat i enorme aparador refrescant. Una dona amb aspecte de puta descansa entre caixes buides, un home elegant ocupa una taula i pren alguna cosa. Apalancat en una cadira que té més de gandula que se cadira, el propietari del market. Uns fluorescents bruts ho coronen tot. Tot molt fosc, molt decadent, molt sòrdid. Música country. És la porta del darrere del somni americà. Per aquest trist escenari desfilen les míseres vides dels 11 protagonistes, amb els somnis incomplerts que vés a saber si un dia es compliran o si són els necessaris danys col·laterals dels somnis que altres sí han complert.

L’aposta de Tarrasón d’adaptar textos de Caldwell, de Miller, de Steinbeck, de Williams... i crear una narrativa era arriscada. El plantejament sembla un batibull d’escenes difícils de lligar (Tarrassón parlava de ‘patchwork’) però se’n surt perfectament per plasmar unes històries de perdedors trenades al voltant d’aquest espai tremendament eloqüent. No cal recordar els llibres d’on procedeixen els episodis, ni tan sols cal haver-los llegit, perquè prenen vida pròpia. La barreja entre la Kompanyia de LLiure i Les Antonietes és un altre punt a favor.

Els personatges són entranyables i tenen la força i la poesia i el sentit de l'humor (que en faríem, sense?) que els cal per mantenir el ritme de l’obra. Hi ha la Kitty (la noia de les caixes...) que somia coses tan petites que cabrien en una mà. Harry, el bufó, que sap que pot fer riure la gent, però... la gent no vol. El Kit, l’indigent (encara que tots ho són una mica, d’indigents) sap que ningú que busqui la veritat menteix (potser no interessa a ningú, la veritat, allà fora). El Tom traurà un diccionari per buscar paraules boniques. El Nick té una frase per despullar tothom. El Joe (l’home elegant) és qui –aparentment- ho controla tot. El Dudley espera l’amor al telèfon... Però tots són miserables i ens exhibeixen les seves misèries.

La crisi dels anys 30 als EUA va ser implacable. Parlar-ne ara és com mirar-nos nosaltres mateixos. Per això Somni americà té una vessant crítica important i molt dura. El polsegós establiment d’en Nick (al bell mig del no-res!) està amenaçat per l’expansió de les carreteres, del ferrocarril... i per la sinistra construcció d’un centre comercial. És impossible no relacionar tot plegat amb l’actualitat. “Abarateixen els nostres treballs a les seves empreses. S’han acostumat a prendre’ns per idiotes”, diuen. Els desnonaran, aquests perdedors del desert? En tindran prou amb la solidaritat que sorgeix entre ells? “No hi ha lloc per a cap de nosaltres. Necessito sortir allà fora i escopir el món a la cara”, diu el Nick, enfonsat.

Trivial