Tot comença en un ambient molt narratiu.
Encara no ho sabem, que estem en una botiga al mig del desert d’Estats Units,
però és el que en imaginem: hi ha un cartell del local, una màquina de
crispetes, un congelador al mig, una nevera a una banda, un tiu (un indigent,
sens dubte), assegut dins i un altre dormint a dalt de l’atrotinat i enorme
aparador refrescant. Una dona amb aspecte de puta descansa entre caixes buides,
un home elegant ocupa una taula i pren alguna cosa. Apalancat en una cadira que
té més de gandula que se cadira, el propietari del market. Uns fluorescents bruts ho coronen tot. Tot molt fosc, molt
decadent, molt sòrdid. Música country. És la porta del darrere del somni americà.
Per aquest trist escenari desfilen les míseres vides dels 11 protagonistes, amb els
somnis incomplerts que vés a saber si un dia es compliran o si són els
necessaris danys col·laterals dels somnis que altres sí han complert.
L’aposta de Tarrasón d’adaptar textos de Caldwell,
de Miller, de Steinbeck, de Williams... i crear una narrativa era arriscada. El
plantejament sembla un batibull d’escenes difícils de lligar (Tarrassón parlava
de ‘patchwork’) però se’n surt perfectament per plasmar unes històries de
perdedors trenades al voltant d’aquest espai tremendament eloqüent. No cal
recordar els llibres d’on procedeixen els episodis, ni tan sols cal haver-los
llegit, perquè prenen vida pròpia. La barreja entre la Kompanyia de LLiure i Les Antonietes és un altre punt a favor.
Els personatges són entranyables i tenen la
força i la poesia i el sentit de l'humor (que en faríem, sense?) que els cal per mantenir el ritme de l’obra. Hi ha la Kitty
(la noia de les caixes...) que somia coses tan petites que cabrien en una mà.
Harry, el bufó, que sap que pot fer riure la gent, però... la gent no vol. El
Kit, l’indigent (encara que tots ho són una mica, d’indigents) sap que ningú
que busqui la veritat menteix (potser no interessa a ningú, la veritat, allà
fora). El Tom traurà un diccionari per buscar paraules boniques. El Nick té una
frase per despullar tothom. El Joe (l’home elegant) és qui –aparentment- ho controla
tot. El Dudley espera l’amor al telèfon... Però tots són miserables i ens
exhibeixen les seves misèries.
La crisi dels anys 30 als EUA va ser
implacable. Parlar-ne ara és com mirar-nos nosaltres mateixos. Per això Somni americà té una vessant crítica important
i molt dura. El polsegós establiment d’en Nick (al bell mig del no-res!) està
amenaçat per l’expansió de les carreteres, del ferrocarril... i per la sinistra
construcció d’un centre comercial. És impossible no relacionar tot plegat amb
l’actualitat. “Abarateixen els nostres treballs a les seves empreses. S’han
acostumat a prendre’ns per idiotes”, diuen. Els desnonaran, aquests perdedors
del desert? En tindran prou amb la solidaritat que sorgeix entre ells? “No hi
ha lloc per a cap de nosaltres. Necessito sortir allà fora i escopir el món a
la cara”, diu el Nick, enfonsat.
