Notable en molts aspectes. Especialment, pel que fa a la utilització
d’un rutilant espai escènic
paradoxalment molt càlid, malgrat el protagonisme que pren en ell una immensa
nevera ben reveladora del mal funcionalment d’un Sistema que enlluerna, però
que a l’hora de la veritat, no acaba mai de funcionar com cal; la calidesa prové
en aquest cas del caràcter d’aixopluc per a “losers” -que potser ho són més
voluntàriament del que acostuma a passar
- que ofereix el “drugstore” de mala mort perdut al ben mig del desert en què
es situa el muntatge . I també força ben greixat, pel que fa al bon engranatge
entre els intèrprets provinents de la companya
Les Antonietes i els rostres habituals
de la Kompanya Lliure : si de cas, només assenyalaria en un sentit lleugerament
negatiu el perill en el que pot acabar caient aquesta bona actriu que és Laura
Aubert, últimament massa escorada a remarcar els seus trets com a pallassa. D’altra banda, saludablement arriscat, des del
punt de vista d’una molt elaborada i ambiciosa dramatúrgia en la qual s’hi
poden trobar retallats d’aquí i d’allà
fragments de l’obra literària d’un grapat de gegants de la literatura nord-americana del segle XX que, i
com els hi passa als mateixos personatges que trobem a l’escenari bevent xampany
esbravat i cervesa calentona, no es van empassar mai gens ni mica les quimeres
de l’American Dream.
Però alhora, una mica decebedor: així és
l’ambiciós “Somni Americà” d’Oriol Tarrasón. Un Somni que , bàsicament, es veu
amenaçat per aquesta mateixa arriscada dramatúrgia que us acabo d’esmentar. En
ella, es noten les moltes hores de rigorós treball que s’acumulen al
“patchwork”. Però el rigor, no sempre es tradueix en bona química. I aquest
personatges que parlen paraules pronunciades abans per molts altres personatges
que sí tenien entitat pròpia dins les obres en les quals van néixer, semblen
aquí de vegades funcionar més com a portaveus d’unes determinades idees , que
com a persones amb vida pròpia. El
problema d’aquest Somni , és el prim caràcter amb el qual estan dibuixats
aquests somiadors al llindar d’un mal despertar. I això, fa que sovint, els
seus també molt treballats silencis, lluny de transmetre la densitat
existencial que semblen intentar transmetre, es tradueixin en perilloses
caigudes de ritme .No pas perquè els silencis no puguin resultar
aclaparadorament subjugadors a un escenari ( sovint, ho són), sinó perquè als
personatges que els protagonitzen els hi manca l’entramat necessari per
sentir-nos tan propers a ells com caldria.
