Somni americà

informació obra



Autor:
Erskine Caldwell, Woody Guthrie, Arthur Miller, Eugene O'Neil, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck, Tennesse Williams
Dramatúrgia:
Oriol Tarrasón
Intèrprets:
Pep Ambrós, Laura Aubert, Paula Blanco, Javier Beltrán, Annabel Castan, Mireia Illamola, Pol López, Arnau Puig, Bernat Quintana, Mima Riera, David Verdaguer, Tennesse (el gos)
Escenografia:
Assad Kassab
Vestuari:
Maria Armengol, Xevi Ribas
Il·luminació:
Iñaki Garzón , Roger Guinot
So:
Roger Julià
Caracterització:
Ignasi Ruiz , Montse Sanfeliu
Assesor de moviment:
Fátima Campos
Producció:
Teatre Lliure
Direcció:
Oriol Tarrasón
Adaptació:
Oriol Tarrasón
Sinopsi:

Les Antonietes i La Kompanyia Lliure s'han ajuntat per fer la travessa dels grans autors dramàtics nord-americans del segle XX. A Amèrica tothom pot triomfar, si no el desperten del somni.

Durant els anys 20, els Estats Units d’Amèrica viu un decenni d’esplendor econòmic i social que s’acaba coneixent com El somni americà. Aquesta expressió ve a dir que qualsevol persona que treballi durament i amb perseverança pot ascendir en l’escala social fins el límit que ella mateixa es proposi. Gairebé cent anys després, aquesta definició s’ha allotjat al subconscient de la nostra societat amb tal força que l’èxit sembla ser la única opció vàlida per a tots els ciutadans del món.

Però què passa amb tots aquells que rebutgen aquest somni d’èxit individual i persegueixen un somni més petit i col·lectiu, fet a mida, un somni en el qual creure sense la necessitat d’estar eternament adormits? Hi ha lloc per a ells en el nostre món?

Oriol Tarrason

Espectacle finalista en la categoria d'adaptació/ dramatúrgia. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Somni americà

17/02/2015

El somni americà, revisat per Tarrasón amb saludable ambició però resultats irregualrs

per Ramon Oliver

Notable en molts aspectes. Especialment, pel que fa a la utilització d’un rutilant  espai escènic paradoxalment molt càlid, malgrat el protagonisme que pren en ell una immensa nevera ben reveladora del mal funcionalment d’un Sistema que enlluerna, però que a l’hora de la veritat, no acaba mai de funcionar com cal; la calidesa prové en aquest cas del caràcter d’aixopluc per a “losers” -que potser ho són més voluntàriament del  que acostuma a passar - que ofereix el “drugstore” de mala mort perdut al ben mig del desert en què es situa el muntatge . I també força ben greixat, pel que fa al bon engranatge entre els intèrprets provinents de la companya  Les Antonietes i els rostres habituals  de la Kompanya Lliure : si de cas, només assenyalaria en un sentit lleugerament negatiu el perill en el que pot acabar caient aquesta bona actriu que és Laura Aubert, últimament massa escorada a remarcar els seus trets com a pallassa.  D’altra banda, saludablement arriscat, des del punt de vista d’una molt elaborada i ambiciosa dramatúrgia en la qual s’hi poden trobar retallats d’aquí i d’allà  fragments de l’obra literària d’un grapat de gegants de la  literatura nord-americana del segle XX que, i com els hi passa als mateixos personatges que trobem a l’escenari bevent xampany esbravat i cervesa calentona, no es van empassar mai gens ni mica les quimeres de l’American Dream.

Però alhora, una mica decebedor: així és l’ambiciós “Somni Americà” d’Oriol Tarrasón. Un Somni que , bàsicament, es veu amenaçat per aquesta mateixa arriscada dramatúrgia que us acabo d’esmentar. En ella, es noten les moltes hores de rigorós treball que s’acumulen al “patchwork”. Però el rigor, no sempre es tradueix en bona química. I aquest personatges que parlen paraules pronunciades abans per molts altres personatges que sí tenien entitat pròpia dins les obres en les quals van néixer, semblen aquí de vegades funcionar més com a portaveus d’unes determinades idees , que com a persones amb vida pròpia.  El problema d’aquest Somni , és el prim caràcter amb el qual estan dibuixats aquests somiadors al llindar d’un mal despertar. I això, fa que sovint, els seus també molt treballats silencis, lluny de transmetre la densitat existencial que semblen intentar transmetre, es tradueixin en perilloses caigudes de ritme .No pas perquè els silencis no puguin resultar aclaparadorament subjugadors a un escenari ( sovint, ho són), sinó perquè als personatges que els protagonitzen els hi manca l’entramat necessari per sentir-nos tan propers a ells com caldria.


Trivial