Somni americà

Teatre

informació obra


Autoria:
Erskine Caldwell, Woody Guthrie, Arthur Miller, Eugene O'Neil, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck, Tennesse Williams
Dramatúrgia:
Oriol Tarrasón
Intèrprets:
Pep Ambrós, Laura Aubert, Paula Blanco, Javier Beltrán, Annabel Castan, Mireia Illamola, Pol López, Arnau Puig, Bernat Quintana, Mima Riera, David Verdaguer, Tennesse (el gos)
Escenografia:
Assad Kassab
Vestuari:
Maria Armengol, Xevi Ribas
Il·luminació:
Iñaki Garzón , Roger Guinot
So:
Roger Julià
Caracterització:
Ignasi Ruiz , Montse Sanfeliu
Assesoria de moviment:
Fátima Campos
Producció:
Teatre Lliure
Direcció:
Oriol Tarrasón
Adaptació:
Oriol Tarrasón
Sinopsi:

Les Antonietes i La Kompanyia Lliure s'han ajuntat per fer la travessa dels grans autors dramàtics nord-americans del segle XX. A Amèrica tothom pot triomfar, si no el desperten del somni.

Durant els anys 20, els Estats Units d’Amèrica viu un decenni d’esplendor econòmic i social que s’acaba coneixent com El somni americà. Aquesta expressió ve a dir que qualsevol persona que treballi durament i amb perseverança pot ascendir en l’escala social fins el límit que ella mateixa es proposi. Gairebé cent anys després, aquesta definició s’ha allotjat al subconscient de la nostra societat amb tal força que l’èxit sembla ser la única opció vàlida per a tots els ciutadans del món.

Però què passa amb tots aquells que rebutgen aquest somni d’èxit individual i persegueixen un somni més petit i col·lectiu, fet a mida, un somni en el qual creure sense la necessitat d’estar eternament adormits? Hi ha lloc per a ells en el nostre món?

Oriol Tarrason

Espectacle finalista en la categoria d'adaptació/ dramatúrgia. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Somni americà

09/02/2015

Soñar es gratis y aquí el sueño depende del paladar con el que se disfrute...

per Elisa Díez

Soñar es gratis y a Les Antonietes han tenido un sueño lleno de pequeñas miserias humanas, llenas de emoción, que son trozos de vida suspendidos en un ambiente etéreo e inhóspito. Paso a paso, esta compañía ha pasado de producciones de andar por casa, a llenar de trastos la sala del Lliure de Gràcia. Un salto cuantitativo pero también cualitativo, que dependen mucho del paladar con el que se disfrute.

Al inicio ya te avisan que no hay nudo, ni trama ni desenlace, y quizás este desconcierto hace que para los que no estén acostumbrados a no tener historia, les resulte pesado, pero lejos de eso hay que dejarse impresionar, es un montaje para ir paladeando los gajos de la naranja ácida que estamos a punto de abrir.

Ante nuestros ojos personajes singulares, como dirían las abuelas lo mejor de cada casa, pero todos con un punto de encuentro, son perdedores en una vida que quizás el único tren que podían coger hace tiempo que dejó la estación. Hoy yacen el suelo árido, inertes, esperando a que algo pase, pero evidentemente no pasa nada más que el tiempo, que todo lo engulle. (...)

Trivial