Somni americà

Teatre

informació obra


Autoria:
Erskine Caldwell, Woody Guthrie, Arthur Miller, Eugene O'Neil, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck, Tennesse Williams
Dramatúrgia:
Oriol Tarrasón
Intèrprets:
Pep Ambrós, Laura Aubert, Paula Blanco, Javier Beltrán, Annabel Castan, Mireia Illamola, Pol López, Arnau Puig, Bernat Quintana, Mima Riera, David Verdaguer, Tennesse (el gos)
Escenografia:
Assad Kassab
Vestuari:
Maria Armengol, Xevi Ribas
Il·luminació:
Iñaki Garzón , Roger Guinot
So:
Roger Julià
Caracterització:
Ignasi Ruiz , Montse Sanfeliu
Assesoria de moviment:
Fátima Campos
Producció:
Teatre Lliure
Direcció:
Oriol Tarrasón
Adaptació:
Oriol Tarrasón
Sinopsi:

Les Antonietes i La Kompanyia Lliure s'han ajuntat per fer la travessa dels grans autors dramàtics nord-americans del segle XX. A Amèrica tothom pot triomfar, si no el desperten del somni.

Durant els anys 20, els Estats Units d’Amèrica viu un decenni d’esplendor econòmic i social que s’acaba coneixent com El somni americà. Aquesta expressió ve a dir que qualsevol persona que treballi durament i amb perseverança pot ascendir en l’escala social fins el límit que ella mateixa es proposi. Gairebé cent anys després, aquesta definició s’ha allotjat al subconscient de la nostra societat amb tal força que l’èxit sembla ser la única opció vàlida per a tots els ciutadans del món.

Però què passa amb tots aquells que rebutgen aquest somni d’èxit individual i persegueixen un somni més petit i col·lectiu, fet a mida, un somni en el qual creure sense la necessitat d’estar eternament adormits? Hi ha lloc per a ells en el nostre món?

Oriol Tarrason

Espectacle finalista en la categoria d'adaptació/ dramatúrgia. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Somni americà

01/02/2015

Retaule de perdedors

per Víctor Giralt

L’univers de perdedors de la depressió post-crack del 29 nordamericana a escena. La font d’inspiració per Oriol Tarrassón ha estat tota la literatura que va voler reflectir aquesta realitat social, de Steinbeck a Williams passant per Ben Reitman...Una lectura a fons l’ha ajudat a crear la flaira necessària, situant l’acció dramàtica en un drugstore atrotinat enmig de l’estepa. A dins, una prostituta, un músic ambulant, un sense sostre, un venedor de diaris esguerrat...els damnificats de la bombolla econòmica dels anys 20. Els paral·lelismes que cadascú vol establir amb la situació present estan oberts.

El director de les Antonietes no ha volgut explicar una història, sinó més aviat pintar, a partir d’aquests personatges inspirats en la literatura (un es fa dir, directament, Blanche Dubois, com la dama de ‘Streetcar named desire’ de T.Williams), una mena de retaule impressionista on s’aboquen els somnis, deliris i anhels d’aquests entranyables ‘loosers’. Sense dramatisme i amb espurnes d’humor, i això s’agraiex.

No hi ha cap nucli dramàtic fort,  sinó un seguit d’episodis que sense solució de continuïtat protagonitzen, en diversos moments, els 11 personatges. Personatges que no acabem de conèixer mai bé, amb els quals resulta difícil l’empatia, justament perquè l’estructura narrativa trencada els dilueix en l’anècdota.

Una opció estètica arriscada a la qual se’n suma una altra que aboca l’obra al tedi: el director fixa tots els actors, els 11 (calia, realment, que fossin tants, per explicar tan poc?)  gairebé permanentment, a escena. La majoria vagaregen pel drugstore, descol·locats, com si fossin ells també, espectadors. Això amplifica llur manca de credibilitat quan han d’agafar protagonisme i de retruc, distancia el públic de l’acció. El conjunt s’acaba fent pesat i un demana abans d’hora el previsible desenllaç.


Trivial