Somni americà

Teatre

informació obra


Autoria:
Erskine Caldwell, Woody Guthrie, Arthur Miller, Eugene O'Neil, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck, Tennesse Williams
Dramatúrgia:
Oriol Tarrasón
Intèrprets:
Pep Ambrós, Laura Aubert, Paula Blanco, Javier Beltrán, Annabel Castan, Mireia Illamola, Pol López, Arnau Puig, Bernat Quintana, Mima Riera, David Verdaguer, Tennesse (el gos)
Escenografia:
Assad Kassab
Vestuari:
Maria Armengol, Xevi Ribas
Il·luminació:
Iñaki Garzón , Roger Guinot
So:
Roger Julià
Caracterització:
Ignasi Ruiz , Montse Sanfeliu
Assesoria de moviment:
Fátima Campos
Producció:
Teatre Lliure
Direcció:
Oriol Tarrasón
Adaptació:
Oriol Tarrasón
Sinopsi:

Les Antonietes i La Kompanyia Lliure s'han ajuntat per fer la travessa dels grans autors dramàtics nord-americans del segle XX. A Amèrica tothom pot triomfar, si no el desperten del somni.

Durant els anys 20, els Estats Units d’Amèrica viu un decenni d’esplendor econòmic i social que s’acaba coneixent com El somni americà. Aquesta expressió ve a dir que qualsevol persona que treballi durament i amb perseverança pot ascendir en l’escala social fins el límit que ella mateixa es proposi. Gairebé cent anys després, aquesta definició s’ha allotjat al subconscient de la nostra societat amb tal força que l’èxit sembla ser la única opció vàlida per a tots els ciutadans del món.

Però què passa amb tots aquells que rebutgen aquest somni d’èxit individual i persegueixen un somni més petit i col·lectiu, fet a mida, un somni en el qual creure sense la necessitat d’estar eternament adormits? Hi ha lloc per a ells en el nostre món?

Oriol Tarrason

Espectacle finalista en la categoria d'adaptació/ dramatúrgia. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Somni americà

31/01/2015

Candidesa suggerent

per Jordi Bordes

Excel·lent treball dramatúrgic i interpretatiu. Oriol Tarrasón ha fet que lliguin bé les ànimes que van escriure els autors de la literatura nord-americana sobre la seva depressió de 1929 amb la sensació d'orfandat d'una societat europea que es va creure el progrés i un Estat del Benestar que sempre els protegiria. Van veure que no era cert arran de l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi que va del 2007 a avui, i encara cueja. No hi ha res massa explícit, però els ponts entre les dues realitats socials i econòmiques són constants. Els personatges s'han construït des del petit detall. Tots els actors aguanten a escena, amb llargues estones de pausa. Però saben trobar-se en un racó del desert americà brut però acollidor. Tots són perdedors mandrosos, que no volen revoltar-se però que no han trencat encara els somnis, tenen una candidesa pueril però molt suggerent. Tots es fan estimar. No hi ha conflicte entre ells; en tot cas, la confrontació ve amb el món exterior i un telèfon que no para de sonar. Fred, mecànic, que no escolta.

El no temps recull aquests personatges, construïts a partir de rèpliques de la literatura nord-americana. Hi ha el boig lúcid indigent, l'incapaç de fer res, el venedor de diaris que somnia tenir casa i família, la dona embarassada d'un ric que busca l'amor, l'actriu de vodevil que recorda (o s'enganya) amb records passats, el comerciant que ho ha perdut tot, el propietari que és a punt de caure en l'abisme, la infermera pragmàtica però enamorada; el soldat estúpid però de cor noble... Fins a onze personatges (i un gos que no treu puces, el Tennessee) vinguts de la Kompanyia Lliure i Les Antonietes. Tos aquestes personatges junts són capaços de fer del més perdedor de tot, la persona que pot aconseguir una feina i casar-se i llaurar un futur impossible. O animar el tullit a què la dona embarassada de l'advocat ho deixi tot i es construeixin una casa acollidora, feta de tova. Tot és possible i meravellós, i tot s'esvaeix en un instant. Com un núvol, com una fantasia,  com un somni. 

Trivial