Després de l’estrena de Sonoma al Grec 2020 a la Sala Oval del MNAC, la peça va tornar al festival per tancar el cicle després de més d’un centenar de funcions per mig món, entre elles al pati d’honor del Palau dels Papes, l’escenari central del Festival d’Avinyò. Aquest cop, ja no podia ser menys, vam poder gaudir de l’espectacle en una versió ampliada al Teatre Grec, amb totes les ballarines que algun cop han interpretat la peça: Anabel Barotte, Alba Barral, Àngela Boix, Julia Cambra, Tanit Cobas, Laia Duran, Gloria Garcia, Anna Hierro, Laura Lliteras, Ariadna Montfort, Núria Navarra, Lorena Nogal, Marina Rodríguez, Anna Serra, Sau-Ching Wong. 14 enlloc de 9, acompanyades a més a més de la cantant excepcional Maria Arnal en escena.
El primer dia dels dos de funció, la pluja va irrompre com un element escènic més afegint una tensió, dramàtica primer i pràctica després, al transcurs de l’obra. El cas és que vam haver d’esperar uns 20 minuts que parés de ploure (plovisquejar), per poder començar, cosa que va arrencar un aplaudiment entusiasmat del públic quan vam veure sortir les 14 ballarines amb les faldilles rígides i les capotes o barrets de comunió (vestuari de Sílvia Delagneau), circulant per l’escenari com les ballarines russes de Beriozka. La pluja (i els trons que ara eren de l’espectacle) ens van respectar fins cap al final de l’espectacle, quan –ara amb els camisons blancs, característics pel seu vol en girar–, va tornar a aparèixer tímidament, però suficient per mullar el linòleum blanc en el moment de més girs i fer-nos patir amb un parell de relliscades; situació que encara va posar més en valor la valentia i virtuosisme d’unes ballarines que parlant de totes les dones, van acabar parlant també d’elles mateixes en tant que dones i ballarines.
S’ha dit molt que Sonoma és un homenatge al surrealisme de Luís Buñuel, que clarament és molt present en tota la peça, però trobo que s’ha parlat poc de l’homenatge a la figura femenina en si mateixa al llarg de la història. Sense necessitat de tocar el discurs social feminista i de gènere, Marcos Morau, director artístic de la companyia i l’espectacle, és capaç d’utilitzar “el surrealisme al servei de la revolució” per parlar d’aquella tradició silenciada (“oculta”, que diria Fina Birulés), d’aquella tradició al marge del “femení” que no té a veure amb allò tradicional, ni amb la categoria “femení”, sinó amb una posició existencial enfront del món que l’arracona. Les referències són innombrables, inclús en el títol (so i cos, vall de la lluna); en aquest sentit, sempre val la pena llegir els textos de Roberto Fratini (assessor dramatúrgic de l’espectacle) per il·luminar els clarobscurs de les creacions de La Veronal.
De l’adaptació al Teatre Grec, he de dir que no estic segura que li encaixés tant com podia semblar d’entrada, més enllà del simbolisme. El desplegament tècnic i escenogràfic de la peça (disseny de Bernat Jansà i David Pascual) és tan gran i complex, que feia evident l’intent de reconstruir la caixa escènica en un espai obert, desdibuixant les potencialitats estètiques del lloc mateix (al contrari del que va passar a la Plaça Major de Tàrrega). En el mateix sentit, el seguit de peces musicals (Juan Cristóbal Saavedra) que se succeïen una darrere l’altra sense una transició clara, a voltes desdibuixaven el viatge sonor de l’espectador, fent la sensació d’encabir més material del necessari en un continent igualment limitat.
Pel que fa a la coreografia, a parer meu, el llenguatge Kova (propi de la companyia) també mostrava certes carències en un format ampliat en què les ballarines per separat perdien personalitat repetint moviments “tòpics”, podríem dir, del Kova, fent que la desarticulació i fragmentarietat del moviment quedés fora del context poètic d’aquesta obra en concret. Contràriament, els moments coreogràfics grupals i musicalment marcats, eren els més potents, en què la fisicalitat de les ballarines impactava la retina de l’espectador perquè sumaven en una mateixa direcció clara: la revolució contra la forma, la jerarquia, el Déu absent, la història i la religió mateixes. D’altra banda, i en aquest mateix sentit, penso que val la pena destacar el text (El Conde de Torrefiel, La Tristura, Carmina S. Belda), amb l’assistència vocal de Mònica Almirall, moments clau a l’inici i el final, que emmarquen l’espectacle a mode de declaració d’intencions i manifest de la subversió de les Benaurances i els Manaments.
Dit això, pell de gallina amb els tambors de Calanda ressonant amb la força de les 15 intèrprets i totes les dones, de qui a Sonoma són veu i cos: "Vita brevis, ars longa, occasio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile...”.
