Sonoma. La Veronal

Dansa

informació obra


Coreografia:
Marcos Morau
Companyia:
La Veronal
Sinopsi:

La paraula “sonoma” no existeix al diccionari. No obstant això, conté partícules del grec soma (‘cos’) o del llatí sonum (‘so’). Cos de so i so del cos. Avui vivim la història amb presses, tan ràpid, que amb prou feines podem seguir-la. Es podria dir que caiem cap endavant i, durant aquesta caiguda accelerada, com en una muntanya russa, cridem. Sonoma seria aquest so del cos mentre cau, la ràbia de l’ésser humà per continuar creient que estem vius, que continuem desperts. Sonoma és el crit de l’home sotmès a aquest ritme, límit de la seva existència, del qual surt l’udol primitiu del cos, el pols de la humanitat per sobreviure i per sentir-se viva. Sonoma és la certesa que allò virtual i allò que és digital ja només poden ser superats per un retorn a l’origen.

Marcos Morau reprèn les idees essencials de la peça que va crear el 2016 per al Ballet de Lorraine Le Surréalisme au service de la révolution, a partir de la figura de Buñuel, al voltant de la Calanda rural i el París cosmopolita, entre la disciplina jesuítica i la llibertat surrealista. Ara, tot aquest microcosmos es desenvolupa i s’amplia a Sonoma, per al seu projecte amb La Veronal. Sonoma neix de la necessitat de tornar a l’origen, al cos, a la carn, per perdre’s en un viatge entre el somni i la ficció on el que és humà es troba amb el que és extraordinari. Perquè, a més, Sonoma, en llengua indígena, significa “vall de la Lluna”. Segons el mite, la Lluna ve a arraulir-se a les seves planes cada nit. I allí els crits, els udols i les detonacions dels tambors formen un pols hipnòtic, com el d’una cançó de bressol que, lluny d’activar-nos, ens acompanya i ens calma.

Buñuel no ha estat mai tan actual: ell va poder veure perfectament el que ens oferia el futur, quan va trobar en el soroll dels tambors de Calanda i tot el Baix Aragó, aquest crit adreçat directament a les vísceres. Perquè Buñuel ja hi va ser, aquí, escoltant com sona l’abisme que s’obre quan la imaginació humana és lliure, però no és lliure l’home.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Sonoma. La Veronal

19/09/2023

‘Sonoma’ surt a passejar per FiraTàrrega

per Manuel Pérez i Muñoz

Fantasmagoria de Buñuel, ruralisme metafísic, fetitxisme de Meseta, atavisme feminitzat, ritualisme cinematogràfic, les llums i les ombres. Sonoma és una obra penetrant, desconcerta, es belluga entre la inquietud i la clarividència, un malson lúcid. Creat en pandèmia, serà una de les obres icòniques d’una companyia ja emblemàtica. “Arts longa vita brevis“, projecta en un moment de l’obra el director Marcos Morau, cita d’Hipòcrates que ens recorda com de complicat i ardu és aprendre un art, el llarg camí del coneixement contraposat a la brevetat de la vida. Això és Sonoma, la consolidació definitiva de la companyia de dansa La Veronal que qualla en un espectacle contundent, definitiu, i, malgrat això, també fugaç.Estrenat en la gegantina Sala Oval del MNAC l’estiu del 2020, entre mascaretes i distàncies, un any després Sonoma va aixecar el públic del Palau dels Papes del Festival d’Avinyó. Adaptacions a l’espai que Morau domina amb clarividència, el repte passa ara per una plaça a l’aire lliure, per un públic massificat ben diferent del que al principi estava obligat a guardar distància durant la pandèmia. Possiblement, mai tindrà Sonoma un marc més ideal que el de Tàrrega, amb les intèrprets ballant amb la creu a la porta d’una església, amb una desfilada de cossos que entren i surten per la porta del temple, que fan mutis cap a l’altar. En els moments més sublims, l’espiritualitat es condensa amb la il·luminació del rosetó de la parròquia de la plaça Major, plora la maternitat i els anhels s’intensifiquen quan s’il·lumina també el timpà barroc amb la imatge de la Mare de Déu. Inoblidable.

El carrer

Per una banda, no és l’espai ideal per al recolliment. Aforament “limitat”, gent que arriba tard i altres que es mouen i marxen perquè no els agrada. Mai es fa el silenci total perquè se senten veus xerrant al fons. Fins i tot un desmai es transforma en l’incomode artista convidat. Així és el carrer. En canvi, per altra banda, Sonoma també creix en forma de ritual col·lectiu públic. El seu vessant tel·lúric s’endinsa més cap al centre de la terra. Al final, és clar, una nova ovació desencadena l’entusiasme. Ho han tornat a aconseguir, una altra nit per al record.