Comentari de la celebració al Grec el 6 de juliol del 2024
La Veronal ha presentat al Grec de comiat de Cesc Casadesús una versió ben particular; pràcticament una celebració. L'espectacle que ha estat un més dels èxits de la companyia, que s'ha prodigat molt més internacionalment, hi han intervingut totes les ballarines que, durant aquests 4 anys, s'han anat substituint. I encara s'hi va sumar Maria Arnal i una inoportuna tempesta, que va estar a punt de fer descarrilar la festa.La veritat és que Sonoma continua meravellant per una estètica ampul·losa i un moviment que, més enllà del Kova, troba noves textures. De fons, un homenatge a les dones que s'empoderen de tot el món. Potser la pega és que el que està previst per a una desena, acaba sent reiteratiu en 15. Perquè, tot i les contínues adaptacions el joc de la cadena acaba fent-se previsible i alentint la peça. Però cal entendre el muntatge com una celebració, com una invitació a no deixar ningú al darrere. I això, junt amb la proesa de salvar la pluja (i les relliscades al linòleum, va demostrar ser una companyia molt desperta i hàbil en saber sobreviure a les adversitats.Als trons de la producció s'havien avançat unes quatre gotes puntuals. Per sort, la paciència va permetre aguantar la mitja hora de xim-xim. Els tambors van retrunyir més que els trons a Montjuïc. La veu de les dones empoderades, alliberar-se del jou de la creu. El tremendisme i surrealisme de Buñuel va sobreposar-se a les inclemències climatològiques.
Crítica de la versió al carrer del 7 de setembre del 2023
En la primera Fira de després de la pandèmia, La Veronal ha presentat una nova versió de Sonoma, un espectacle que, de fet, van estrenar en una pulcra Sala Oval amb el públic ben escampat per les restriccions pandèmiques del Grec del 2020. L’obra, l’any passat, va representar-se a l’escenari principal del Festival d’Avinyó i es va endur un cabàs de reconeixements. Aquest any, La Veronal s’ha plantat a la plaça Major, un lloc emblemàtic i que la portalada de l’església es converteix en un fons impressionant per retratar l’univers de Buñuel, amb un estol de dones turmentades, capaces de resistir el patiment per por o per una fe cega en una tradició religiosa que fa esclatar els tambors a Calanda cada Setmana Santa durant unes hores agòniques i eixordadores. La versió al carrer a Tàrrega també ha inclòs un grup de 40 voluntàries amb timbals. El seu retruny, de tres minuts, no ha fet tremolar les parets però sí que han exemplificat una plaça amuntegada per Fira Tàrrega. Un wttsp anònim ho resumeix millor que ningú amb fina ironia: “Soc a la Veronal, però no veona'l".
És de justícia poètica que les ballarines de La Veronal actuessin a la façana de la catedral. Aquesta companyia va debutar a Tàrrega el 2011, quan tot just començaven a fer les seves primeres produccions. Van estrenar a la plaça dels Àlbers (situada a l’esquena de l’església) amb Pájaros muertos una peça que s’inspirava en l’univers de Picasso i que també introduia el francès. L’obra plantejada en una mirada frontal va adaptar algunes transicions i hi va afegir na sortida des de la porta lateral per voltar entre el públic, però son detalls menors per una coreografia que busca l'impacte en la disposció clàssica, a la italiana. Tot i així, tothom va celebrar la representació amb una creu de terme imposant-se a la visió que pot molestar o se la pot integrar al relat: la quitud davant les torsions de robots de làtex del segle XXI amb vestits folclòrics. Marcos Morau fa casar universos antagònics. Conclusió: Qui vulgui veure l'espectacle en les condicions òptimes que reservi lloc seient a terra en lloc central amb un coixí Sit-cul (una de les troballes de les edicions d'Anna Giribet, que no s'hauria de perdre).
Fira Tàrrega espera el gruix d’espectadors al cap de setmana. Per això es multipliquen les places i les actuacions pràcticament a la mateixa hora. També hi ha les actuacions dels artistes off, que passen la gorra, una distracció per a moltes famílies i que actuen dins de terminis i localitzacions pactades amb la direcció de la Fira: se sortegen els torns entre ells a la plaça Major, la mateixa que La Veronal ha sotmès a un bany de masses i d’una dansa Kova que trenquen per incloure els capgrossos, la dansa folklòrica i els elements cinematogràfics un punt inquietants (com les nenes de riure nerviós i un vestit blanc immaculat).
Crítica del 25 de juliol del 2020
La Veronal atrapa els espectadors per una dansa enigmàtica que arrela en una dramatúrgia suggeridora de molts móns artístics (des del plàstic, cinèfil i al literari). Ara, en aquesta revisió d'una obra que Marcos Morau va fer per encàrrec al Ballet de Lorraine (2016) va més enllà del kova, la manera d'entendre la dansa d'aquesta companyia que, precisament, al 2016 es van atrevir a presentar en acció performativa davant del públic privilegiat al SAT! (KOVA, geographic tools). La Veronal és una companyia amb molt talent que segueix fent recerca. Aquesta és una bona notícia, d'entrada. Però és que, a més, el món de quadres són d'una bellesa i rotunditat que aclaparen. Probablement haver començat amb les Benaurances a l'entorn de la Creu és un principi massa impactant per poder aguantar el llistó d'intensitat però, la coreografia coral (amb apunts de solo on sí respira el Kova, com el que es tira dins l'aigua a pulmó necessita agafar aire, esporàdicament) es desplaça com si fos una panoràmioca cinematogràfica, sense talls, amb nous ballarines amb uns vestits d'arrel folklòrica que pasen a ser quadres tètrics o alliberadors.
La Veronal es va atrevir a eliminar el text projectat (que donava una base situacional per a l'espectador menys acostumat a deixar-se endur per la dansa) ja fa un temps, per exemple a La Pasionaria. Per exemple, a Vorònia (espectacle inaugural del Grec, al 2015) van canviar-lo de l'assaig general a l'estrena (en 24 hores!), sense immutar-se. I és que La Veronal construeix la partitura coreogràfica i després li atorga un espai, una música i un context. Sembla impossible, però aquesta és la seva manera de treballar. La dificultat de no tenir programa de mà (conseqüències d ela Covid 19) fa que no es pugui entendre bé els textos que sí hi ha en un codi QR al programa digital (i que paga la pena llegir-lo abans, per trobar el context de Buñuel, més enllà del seu folklorisme religiós del Baix Aragó). Les ballarines reciten el text en francès però la sonoritat del MNAC no és l'ideal per a entendre (sobretot, si hi ha la frontera idiomàtica).
Buñuel és l'aridesa de la vinya però també és el surrealisme que propicia el vi. Morau juga a transformar les icones més fosques a universos icònics. Fins a arribar al personatge sense rostre, que podria recordar els quadres de Magritte (que bé evocava Aracaladanza a Nubes). O a les cuques de llum que podrien ser ulls ben lluents a punts de passar el tall del ganivet de Viridiana. El treball de La Veronal a la Sala Oval del MNAC tambe ha estat complex perquè ha hagut de combatre en un espai immens, amb la llum que es va ponent (al Palau de l Música, per exemple, les actuacions comencen a les 22h pr evitar la llum natural durant l'espectacle). S'ha resolt amb uns grans plafons de llum, com els que s'utilitzen per als rodatges i amb una llum molt blanca (que només puntualment, es tenyeix a vermell en el gran plafó que, a més redueix la distància amb el terra i concentra les ballarines. Molt diferent ha estat aquest ball amb el que els de La Veronal dialogaven amb els quadres, al Museu d'Olot: Siena site. Ara, el resultat és molt més compacte, continu, de relat coreogràfic, en comptes de precioses escenes o càpsules dialogades am els quadres.
Són 9 ballarines a escena: tota una declaració de principis de La Veronal per atorgar el paper protagonista de la dona en una societat folklòrica, en què la religió les limita i elles, accepten aquest espai i el transmeten a les seves filles i fills. Fins a l'esclat del surrealisme, que obra l'escletxa a l'aire, a la llibertat, a les faldilles voleiant, sense mocador per recollir el cabell. Costa trobar la vessant revolucionària (que sí que es revela en el text) en aquesta coreografia.Però és indubtable la rotunditat dels tambors de Calanda, i aquest moviment coral, que investiga més enllà dels duets i els trios. L'obra tornarà al Mercat de les Flors, del 22 al 25 d'abril, una magnifica oportunitat per reviure'l.
La Veronal és un miracle. Es va fundar el 2005, amb alguns acomodadors del Mercat de les Flors (en realitat, eren estudiants de l'Institut del Teatre que aprofitaven aquesta feina per sadollar-se de dansa). Al 2012 regatejaven a la Comercial bolsera materials per a la seva coreografia Islàndia. Amb només 15 anys, Morau i La Veronal no deixen de sorprendre i de captivar a teatres d'arreu del món. toit i la seva joventut, el seu món creatiu no es repeteix sinó que va allargant els braços. Si van començar amb detalls de la geografia (Rússia, Siena) per abordar les seves dramatúrgies, més tard han fet visites a personatges: Bologna. Pasolini o Picasso Pájaros muertos.
