Quan Luis Buñuel s’havia quedat ja sord i la sordesa s’havia convertit en una tragèdia personal que el tenia ben turmentat, els tambors de la seva Calanda natal seguien ressonant dins del seu cap amb la mateixa força que durant els dies de la infantesa. Buñuel va incloure sovint aquests tambors a la banda sonora de les seves pel·lícules. I Carlos Saura- tan aragonès com Don Luis i sovint força buñuelià- en va saber fer bon ús d’ells a “Peppermint Frappé”, un dels seus films més emblemàtics, atorgant-los una doble funció amb quelcom de paradoxa – la funció alliberadora que trenca cadenes, i la funció opressora que et condemna a no poder escapar mai dels lligams marcats per la comunitat- que sembla ressonar també amb força al nou espectacle de La Veronal. Un espectacle al llarg del que els tambors es fan sentir sovint, abans d’acabar prenent el protagonisme absolut en un molt potent fragment final en el qual les nou estupendes dansaires reunides a l’escenari s’apropien ja d’una vegada per totes del gran instrument de percussió i comencen a colpejar-lo amb força ,baquetes en mà. I un espectacle que suposa la segona trobada de Marcos Morau amb l’univers buñuelià , després d’aquell altre “Le Surrealisme au service de la révolution” que va coreografiar per al Ballet de Lorraine. I en el que segons les seves pròpies paraules, va voler visualitzar la dicotomia del creador que es va moure sempre entre l’aridesa del paisatge aragonès i l’ascètica disciplina amb arrels jesuítiques en la que s’havia format , i la fascinació que li havia provocat el cosmopolitisme d’aquell París d’entreguerres en el qual fins i tot l’alta burgesia i l’aristocràcia il·lustrada es delien per la provocació surrealista.
I seguint amb les dicotomies, cal tenir present que mentre el so dels tambors incrustat al cap l’arrossegava cap els ancestres, Buñuel es convertia alhora en un gran melòman ( la sordesa li va resultar també ben cruel en aquest sentit ) que – per posar un exemple- sentia entusiasme per les composicions impressionistes de Claude Debussy. No per res, Morau fa que les notes de “Prélude à l’après-midi d’un faune” s’escolin també entre els tambors, i s’acoblin a aquesta dansa col·lectiva que apartant-se molt conscientment del moviment Kova distintiu de la companyia, s’apropa a aquella mena de folklore que en té també molt de ritual col·lectiu. El ritual d’una comunitat exclusivament femenina que- oblidant-nos ara per una estona de Buñuel i d’Aragó- , fent associació d’idees et porta a pensar per moments de forma inevitable en la comunitat femenina uniformada i brutalment esclavitzada que reflecteix “El conte de la serventa”. I que a mi em va fer venir també al cap aquella altra comunitat de la pel·lícula “Midsommar” en la qual el ritual folklòric deriva cap a l’horror de la secta depredadora. Tornant a les dicotomies: el grup pot ser alhora protector i opressor. Des de que apareix per primer cop creant la sensació d’estar lliscant per l’escenari, el grup de dones reunit per “Sonoma” transmet alhora la força del col·lectiu ( els solos coreogràfics queden en aquest cas relegats a la seva mínima presència ) , però també aquella ombra d’amenaça que plana damunt qualsevol individualitat que intenti construir la seva pròpia coreografia. Passa com amb els mateixos tambors: mentre les mans s’omplen de sang donant-li durant hores a les baquetes ( així passa a Calanda), es pot arribar a sentir quelcom semblant a un èxtasi alliberador no tan distant del que senten els dervixos quan giren sense parar ( i també la dansa de La veronal sembla evocar-los en algun moment). Però alhora , aquests tambors puntualment alliberadors són també la derivació d’una mena de religiositat que porta implícita les seves pròpies cadenes-
Tot això, sembla suggerir-ho “Sonoma” mitjançant una posada en escena que sovint assoleix aquell efecte enlluernador propi de les grans creacions de La Veronal. Però que , tal i com l’espectacle es va presentar a la tan magnífica com perillosa sala Oval del MNAC, mostra encara ( d’aquí uns mesos el muntatge es podrà veure al Mercat i és ben possible que llavors agafi una altra dimensió) unes fissures que impedeixen que el resultat global resulti tan fascinant com sí ho resulten molts dels seus fragments presos d’un en un . I el mateix espai de representació, constitueix en aquest sentit una dificultat afegida. Quan Morau aconsegueix dominar la seva immensitat i controlar aquesta magnificència arquitectònica que inevitablement crea certa sensació de freda distancia , genera imatges memorables. Llavors , la seva forma d’extreure-li totes les possibilitats a una il·luminació capaç de crear ombres dignes de ser projectades a la cova de Plató ( diria que la mítica caverna platònica i els seus personatges empresonats hi fan també aquí acte de presencia ) , sap com imposar-se a la sensació de buit escènic que s’apodera d’altres segments de la proposta. Una proposta que – i tornant ja a Buñuel- evoca en la seva imatge gràfica la d’aquella “Viridiana” vestida de novícia / novia quasi violada amb tocat de gladiols que cada cop que vol resar treu d’una capsa la creu , els claus i la corona que li recorden la passió de Crist. I precisament, una gran creu es transforma en l’element escenogràfic al voltant del qual té lloc la primera escena de l’espectacle. Però aquí, sorgeix un altre escull: el gairebé inintel·ligible i força llarg text en francès que va recitant el grup, i la comprensió i dimensió simbòlica del qual es perd tant per la manca de traducció com per la mala sonoritat de l’espai. Quelcom que dificulta alhora la comprensió d’una dramatúrgia que potser passa massa imperceptiblement per les zones de conflicte a les que pot donar lloc l’oposició al grup. Morau ens mostra la forma com el personatge que intenta buscar la seva pròpia veu sense intentar per això separar-se del col·lectiu, rep cert rebuig per part d’aquest. Però resol el conflicte sense arribar a mostrar-nos la magnitud de la seva dimensió. I aquesta manca de tensió dramàtica , i potser puntualment la lleugera sensació de monotonia que desprèn la successió de coreografies amb tocs folklòrics, repercuteix en el ritme general del muntatge Això, malgrat que aquest no deixi de seguir oferint-nos constantment imatges tan bellament intenses com aquella al llarg de la qual l’immens espai es va omplint dels punts de llum lunars que van deixant al terra les intèrprets, creant així nous senders escènics. Són moment com aquest, els que et fan pensar que els encerts de “Sonoma” atresoren un potencial ara encara no del tot explorat.
