Les creacions de James Thiérrée són uns concentrats màgics de poesia i sorpreses i Tabac Rouge, en aquesta línia, no ho és menys: en un món apocalíptic i delirant, un decorat mòbil i titànic de tubs d’acer, miralls sense polir i aparells electrònics arcaics forma un tifó escènic al voltant d’un rei sense conte, gairebé sense regne, que vol escapar i no pot.
James Thiérrée és un visionari, una força creadora que composa complexos quadres i invoca imatges de bellesa aclaparadora. Tabac Rouge, híbrid entre dansa i teatre d’impacte visual extrem, us hipnotitzarà des del primer minut i fins ben passat el final.
Després de La Veillée des Abysses i Raoul, amb les quals va deixar bocabadat el públic que va poder aconseguir una entrada per les funcions que es van representar al TNC al 2007 i al 2011, James Thiérrée torna al nostre país per estrenar al Festival TNT la seva nova creació: Tabac Rouge.
ESPECTACLE INAUGURAL
Un
cop de genialitat. I ningú ha dit mai que això sigui garantia
d'excel·lència, però sí d'excepcionalitat. El Festival TNT 2014
de Terrassa ha obert edició amb una explosió estètica que satura
la retina amb una festa tècnica inèdita i indiscutible: un reeixit
esforç d'obra total, entre exultant i saturant.
Un
artefacte coreogràfic, no només pels fascinants objectes amb rodes
que ballen amunt i avall per l'escenari, sinó molt especialment pel
joc que s'estableix amb uns ballarins tan flexibles com imaginatius,
capaços d'expressar-se més enllà dels límits corporals, també
amb la seva veu i una mímica que relaxa i fa
riure. Tot, literalment, és part de l'espectacle i participa
d'aquest esclat expressiu: llums, so, andròmines, decorat... I ningú
queda exclòs de la seva participació: tècnics i artistes, però
també el públic, participant indirecte dels jocs escenogràfics i
del moviment incansable, pertinent i figuratiu amb el qual es
desenvolupa l'obra. Un excés! O dos o tres! En tot cas, un cop de
genialitat!
No obstant això “Tabac Rouge” substitueix la tensió narrativa per la física de l'esdeveniment. I això complica enormement el possible sentit de l'obra. O les imatges retrofuturistes despisten més que faciliten, i llavors la paradoxa és que acaba convertint-se en una versió sobredimensionada; o senzillament aquest barroquisme és innecessari perquè el que de debò s'hi juga en l'obra és el virtuosisme. I això és un problema enorme perquè significa que, efectivament, la tant anhelada obra d'art total només acaba sent una suma de parts.