S’havia anunciat com un dels plats forts del
Grec i per aquest motiu i també pel fet
de conèixer antics treballs de Platel, la decepció i el desengany han estat
majúsculs. Què queda d’aquelles excitants,
desbordants i sublims obres com VSPRS i
Pitié! en què el creador ens deixava
clavats a la butaca? Poca cosa, si bé l’artista belga encara manté una de les
seves millors qualitats: ser un excel·lent
mestre d’escena, que ara recull els rèdits
que li han produït èxits anteriors.
Tauberbach té dues fons d’inspiració, per una banda el projecte Tauber Bach (Bach sord) d’Artur Zmijewski , que interpreten persones
amb discapacitat auditiva, per altra banda, la font d’inspiració més rellevant
li ha vingut a Alain Platel arran de veure el documental de Marco Prado, Estamira, que narra la vida real d’una
dona brasilera que pateix esquizofrènia i viu en un abocador de Rio de Janeiro.
Fins aquí cap problema. Però la qüestió
comença ja a trontollar just quan s’obren les llums de l’escenari i
aquest apareix envaït i totalment
cobert per retalls de roba de tots colors, escampats per terra i penjats damunt
d’ una gran biga metàl·lica. L’únic so que
s’escolta és el d’ unes mosques que ens recorden que ens trobem en un abocador.
Situació difícil d’imaginar doncs la distribució de les robes està tan controladament
desordenada i els colors son tan vius, lluminosos i ben repartits que més que
un abocador, sembla l’estat en què queda
un backstage després d’una desfilada
de moda.
En aquestes piles de retalls de robes es narra
la vida d’Estamira, la dona que tracta de tu a tu la seva esquizofrènia, que dialoga amb veus imaginàries i que escup
frases filosòfiques, punyents i iròniques sobre la societat, el poder i Déu. Aquests monòlegs intermitents estan
acompanyats per cinc personatges, com les cinc veus que la protagonista sent dins
el seu cap, i per una veu omnipresent que li ofereix rèplica.
Els cinc personatges-veus, provenen d’un món primari
que manifesten amb reiterats moviments espasmòdics els instints més primitius: sexe, mort,
lluita, complicitat, rebuig... Només que per expressar aquest univers on el
drama i la tristesa prima per damunt de tot, Alain Platel ha creat un
llenguatge absurd, reiteratiu, poc imaginatiu, pobre de coreografia i ric en
gestos i pallassades absurdes.
Hi ha qualitats en aquest Taunerbach? Sí i són contundents.
Per una banda, l’extraordinària actriu holandesa Elsie de Brauw que fa una
magistral reencarnació d’Estamira, per l’altra, els cinc intèrprets Bérengère
Bodin, Elie Tass, Lisi Estadas, Romeu Runa i Ross MacCormack que a més de grans
ballarins exhibeixen uns bons registres
dramàtics i unes habilitats corporals que s’allunen del simple llenguatge de
dansa. L’agrupament d’aquests sis
personatges que, en un determinat moment, apareixen asseguts executant un deliciós
moviment de braços o que interpreten uns
cants íntims, mentre els embolcalla una llum tènue, componen uns dels millors fragments de l’espectacle.
