tauberbach

informació obra



Companyia:
Münchner Kammerspiele / les ballets C de la B
Producció:
Münchner Kammerspiele, les ballets C de la B, NTGent, Théâtre National de Chaillot (París), l’Opéra de Lille, KVS (Brussel·les), Torinodanza, La Bâtie-Festival de Genève
Autor:
Alain Platel
Direcció:
Alain Platel
Dramatúrgia:
Koen Tachelet, Hildegard De Vuyst
Intèrprets:
Bérengère Bodin, Elie Tass, Elsie de Brauw, Lisi Estaras, Romeu Runa, Ross McCormack
Direcció Musical:
Steven Prengels
Escenografia:
Alain Platel i les ballets C de la B
Vestuari:
Teresa Vergho
Il·luminació:
Carlo Bourguignon
So:
Bartold Uyttersprot
Sinopsi:

Un dels grans referents de la dansa contemporània posa a treballar plegats una actriu i cinc ballarins en una proposta que pren com a protagonista el personatge real d’una dona esquizofrènica que viu en un abocador.

Alain Platel investiga, des del 2006, el que anomena “dansa bastarda”, que es produeix, segons explica, quan els ballarins exploren aquelles àrees de la ment que no s’han vist afectades per la civilització. Aquest cop ho fa partint de dues fonts d’inspiració: una, el projecte Tauber Bach de l’artista polonès Artur Zmijewski, que va proposar a un grup de sords cantar música de Bach tal com la percebien. I l’altra, el documental Estamira, de Marcos Prado, que se centra en una dona esquizofrènica que sobreviu en un abocador de Rio de Janeiro. El personatge interpretat per Elsie de Brauw, una actriu extraordinària que és un dels grans noms de l’escena neerlandesa, està inspirat en aquesta dona singular, Estamira, que malgrat la malaltia mental que pateix té una personalitat carismàtica, planteja conceptes filosòfics de gran interès i ha estat capaç de crear un llenguatge propi per tal de comunicar-se amb el seu entorn. L’acompanyen, en un paisatge escenogràfic format per piles de roba, cinc ballarins que donen vida a criatures primitives que es mouen gairebé per instint, habitants d’un món apocalíptic en el qual moviments espasmòdics realitzats a l’uníson o una melodia de Bach o Mozart cantada en escena pels artistes constitueixen els únics vestigis d’una civilització perduda fa molt de temps.

Crítica: tauberbach

12/07/2014

S’havia anunciat com un dels plats forts del Grec i per aquest motiu i també pel fet de conèixer antics treballs de Platel, l

per Montse Otzet

S’havia anunciat com un dels plats forts del Grec i per aquest motiu i també pel fet de conèixer antics treballs de Platel, la decepció i el desengany han estat majúsculs. Què queda d’aquelles excitants, desbordants i sublims obres com VSPRS i Pitié!  en què el creador ens deixava clavats a la butaca? Poca cosa, si bé l’artista belga encara manté una de les seves millors qualitats: ser un excel·lent mestre d’escena, que ara recull els rèdits que li han produït èxits anteriors.

Tauberbach té dues fons d’inspiració, per una banda el projecte Tauber Bach (Bach sord) d’Artur Zmijewski , que interpreten persones amb discapacitat auditiva, per altra banda, la font d’inspiració més rellevant li ha vingut a Alain Platel arran de veure el documental de Marco Prado, Estamira, que narra la vida real d’una dona brasilera que pateix esquizofrènia i viu en un abocador de Rio de Janeiro. Fins aquí cap problema. Però la qüestió comença ja a trontollar just quan s’obren les llums de l’escenari  i  aquest apareix envaït  i totalment cobert per retalls de roba de tots colors, escampats per terra i penjats damunt d’ una gran biga metàl·lica. L’únic so que s’escolta és el d’ unes mosques que ens recorden que ens trobem en un abocador. Situació difícil d’imaginar doncs la distribució de les robes està tan controladament desordenada i els colors son tan vius, lluminosos i ben repartits que més que un abocador, sembla l’estat en què queda un backstage després d’una desfilada de moda.

En aquestes piles de retalls de robes es narra la vida d’Estamira, la dona que tracta de tu a tu la seva esquizofrènia, que dialoga amb veus imaginàries i que escup frases filosòfiques, punyents i iròniques sobre la societat, el poder i Déu.  Aquests monòlegs intermitents estan acompanyats per cinc personatges, com les cinc veus que la protagonista sent dins el seu cap, i per una veu omnipresent que li ofereix rèplica.

Els cinc personatges-veus, provenen d’un món primari que manifesten amb reiterats moviments espasmòdics els instints més primitius: sexe, mort, lluita, complicitat, rebuig... Només que per expressar aquest univers on el drama i la tristesa prima per damunt de tot, Alain Platel ha creat un llenguatge absurd, reiteratiu, poc imaginatiu, pobre de coreografia i ric en gestos i pallassades absurdes.

Hi ha qualitats en aquest Taunerbach? Sí i són contundents. Per una banda, l’extraordinària actriu holandesa Elsie de Brauw que fa una magistral reencarnació d’Estamira, per l’altra, els cinc intèrprets Bérengère Bodin, Elie Tass, Lisi Estadas, Romeu Runa i Ross MacCormack que a més de grans ballarins exhibeixen uns bons registres dramàtics i unes habilitats corporals que s’allunen del simple llenguatge de dansa. L’agrupament d’aquests sis personatges que, en un determinat moment, apareixen asseguts executant un deliciós moviment de braços o que interpreten uns cants  íntims, mentre els embolcalla una llum tènue,  componen uns dels millors fragments de l’espectacle.