tauberbach

Dansa

informació obra


Companyia:
Münchner Kammerspiele / les ballets C de la B
Producció:
Münchner Kammerspiele, les ballets C de la B, NTGent, Théâtre National de Chaillot (París), l’Opéra de Lille, KVS (Brussel·les), Torinodanza, La Bâtie-Festival de Genève
Autoria:
Alain Platel
Direcció:
Alain Platel
Dramatúrgia:
Koen Tachelet, Hildegard De Vuyst
Intèrprets:
Bérengère Bodin, Elie Tass, Elsie de Brauw, Lisi Estaras, Romeu Runa, Ross McCormack
Direcció Musical:
Steven Prengels
Escenografia:
Alain Platel i les ballets C de la B
Vestuari:
Teresa Vergho
Il·luminació:
Carlo Bourguignon
So:
Bartold Uyttersprot
Sinopsi:

Un dels grans referents de la dansa contemporània posa a treballar plegats una actriu i cinc ballarins en una proposta que pren com a protagonista el personatge real d’una dona esquizofrènica que viu en un abocador.

Alain Platel investiga, des del 2006, el que anomena “dansa bastarda”, que es produeix, segons explica, quan els ballarins exploren aquelles àrees de la ment que no s’han vist afectades per la civilització. Aquest cop ho fa partint de dues fonts d’inspiració: una, el projecte Tauber Bach de l’artista polonès Artur Zmijewski, que va proposar a un grup de sords cantar música de Bach tal com la percebien. I l’altra, el documental Estamira, de Marcos Prado, que se centra en una dona esquizofrènica que sobreviu en un abocador de Rio de Janeiro. El personatge interpretat per Elsie de Brauw, una actriu extraordinària que és un dels grans noms de l’escena neerlandesa, està inspirat en aquesta dona singular, Estamira, que malgrat la malaltia mental que pateix té una personalitat carismàtica, planteja conceptes filosòfics de gran interès i ha estat capaç de crear un llenguatge propi per tal de comunicar-se amb el seu entorn. L’acompanyen, en un paisatge escenogràfic format per piles de roba, cinc ballarins que donen vida a criatures primitives que es mouen gairebé per instint, habitants d’un món apocalíptic en el qual moviments espasmòdics realitzats a l’uníson o una melodia de Bach o Mozart cantada en escena pels artistes constitueixen els únics vestigis d’una civilització perduda fa molt de temps.

Crítica: tauberbach

13/07/2014

Un muntatge brillant i descarnat

per Aída Pallarès

És possible viure o sobreviure amb dignitat en circumstàncies gairebé impossibles? Pot haver-hi humanitat enmig d’un abocador d’escombraries? tauberbach ens demostra que sí, que hi pot haver bellesa, que hi pot haver poesia. L’espectacle, inspirat en el documental Estamira de Marco Prado, reflexiona sobre la manera de relacionar-se d’una dona que pateix esquizofrènia. Els protagonistes de tauberbach viuen al marge de la realitat i han tornat a un estat més primari, sense lligams ni normes imposades. Són, tenint en compte la concepció del moviment d’Alain Platel, ‘humans bastards’. Tots ells, capitanejats per l’actriu Elsie de Brauw, formen un muntatge brillant, descarnat i lliure que connecta amb el més primari (i a la vegada més humà) de nosaltres mateixos.