tauberbach

informació obra



Companyia:
Münchner Kammerspiele / les ballets C de la B
Producció:
Münchner Kammerspiele, les ballets C de la B, NTGent, Théâtre National de Chaillot (París), l’Opéra de Lille, KVS (Brussel·les), Torinodanza, La Bâtie-Festival de Genève
Autor:
Alain Platel
Direcció:
Alain Platel
Dramatúrgia:
Koen Tachelet, Hildegard De Vuyst
Intèrprets:
Bérengère Bodin, Elie Tass, Elsie de Brauw, Lisi Estaras, Romeu Runa, Ross McCormack
Direcció Musical:
Steven Prengels
Escenografia:
Alain Platel i les ballets C de la B
Vestuari:
Teresa Vergho
Il·luminació:
Carlo Bourguignon
So:
Bartold Uyttersprot
Sinopsi:

Un dels grans referents de la dansa contemporània posa a treballar plegats una actriu i cinc ballarins en una proposta que pren com a protagonista el personatge real d’una dona esquizofrènica que viu en un abocador.

Alain Platel investiga, des del 2006, el que anomena “dansa bastarda”, que es produeix, segons explica, quan els ballarins exploren aquelles àrees de la ment que no s’han vist afectades per la civilització. Aquest cop ho fa partint de dues fonts d’inspiració: una, el projecte Tauber Bach de l’artista polonès Artur Zmijewski, que va proposar a un grup de sords cantar música de Bach tal com la percebien. I l’altra, el documental Estamira, de Marcos Prado, que se centra en una dona esquizofrènica que sobreviu en un abocador de Rio de Janeiro. El personatge interpretat per Elsie de Brauw, una actriu extraordinària que és un dels grans noms de l’escena neerlandesa, està inspirat en aquesta dona singular, Estamira, que malgrat la malaltia mental que pateix té una personalitat carismàtica, planteja conceptes filosòfics de gran interès i ha estat capaç de crear un llenguatge propi per tal de comunicar-se amb el seu entorn. L’acompanyen, en un paisatge escenogràfic format per piles de roba, cinc ballarins que donen vida a criatures primitives que es mouen gairebé per instint, habitants d’un món apocalíptic en el qual moviments espasmòdics realitzats a l’uníson o una melodia de Bach o Mozart cantada en escena pels artistes constitueixen els únics vestigis d’una civilització perduda fa molt de temps.

Crítica: tauberbach

14/07/2014

Alain Platel crea una espectacle tan magistral com culpidor , ple de dignitat que sobreviu entre deixalles i música de Bach

per Ramon Oliver

” La resta és silenci”, deia el príncep Hamlet tot just abans de la seva mort. I amb un silenci impactant que podria no acabar-se mai finalitza justament Alain Platel el seu extraordinari i commovedor espectacle construït al voltant d’Estamira, una dona esquizofrènica que viu a un gran abocador de Rio de Janeiro, que s’ha inventat el seu propi llenguatge ( del qual en sentirem unes quantes frases al llarg de la representació) i que el creador d’aquesta proposta va conèixer mitjançant les imatges d’un documental dedicat a ella . El silenci amb què Platel acaba el seu muntatge (destinat a ser un dels grans cims del Grec 2014) és el silenci real en el qual viu la solitária Estamira que només manté diàlegs amb ella mateixa, o, en tot cas , amb aquest Déu en el que no creu, però que malgrat la seva inexistència li envia de tant en tant algun que altre missatge . Platel situa el seu espectacle en un gran espai cobert de peces i més peces de roba , la roba llançada a les escombraries que ens parla d’existències que potser ja han deixat d’existir , d’altres vides de les quals no ens arribarà altre vestigi que aquest tros de roba vella carregada amb la seva pròpia història. El director i coreògraf, els seus ballarins fora de sèrie i la seva estupenda actriu ( Elsie de Brauw) li donen forma física als fantasmes d’Estamira, arriben al moll de l’os de les emocions sense recorre mai a l’emotivitat de manual,  mostren la mena de fràgil equilibri capaç de sostenir el món insostenible en el qual la seva protagonista conviu amb la seva radical marginalitat. Tot plegat, mentre l’escenari s’omple també de veus de nens sords que re inventen des de el caos les harmonies de Bach. I és que així és el món d’Estamira, i potser el de tots nosaltres: un món que neix del caos i el desconcert interior, i que intenta donar-li forma a l’agressió constant que arriba des de l’exterior.