Temps salvatge

informació obra



Intèrprets:
Manel Barceló, Sara Espígul, Marina Gatell, Alícia González Laà, Míriam Iscla, Malcolm McCarthy, Laia Manzanares, Carme Elias, Eduard Farelo, Borja Espinosa
Escenografia:
Lluc Castells
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Vestuari:
María Araujo
So:
Jordi Bonet
Ajudant de direcció:
Albert Arribas
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Autor:
Nao Albet, Marcel Borràs
Sinopsi:

Una tranquil·la urbanització fronterera es disposa a organitzar una celebració que tindrà lloc al pavelló municipal, el qual es troba situat a la sortida de la localitat, a prop d’una zona boscosa per on es comenta que transiten persones estrangeres de manera irregular.

Amb l’aparició de diverses pintades amb missatges amenaçadors, s’apoderarà de la població una espiral de por, suposicions i violència que no només trasbalsarà la vida rutinària dels seus habitants, sinó que acabarà pertorbant greument les seves normes de convivència.

Josep Maria Miró, finalista al text dels Premis de la Crítica 2018

Lluc Castells, Premi a espai escènic als Premis de la Crítica 2018

Ignasi Camprodon, finalista a il·luminació als Premis de la Crítica 2018

Jordi Bonet, finalista a espai sonor als Premis de la Crítica 2018

Laia Manzanares, finalista a revelació als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Temps salvatge

16/05/2018

Tot un mon a la Sala Gran

per Teresa Bruna

Vaig sortir del teatre pensant que tenir un dramaturg com Josep Maria Miró és un luxe i un orgull. En una sola peça ens parla de racisme, de depressions emocionals, d'abús o violència sexual, d'una homosexualitat molt ben acceptada, de la falta de comunicació, de rivalitats, de màfies...  I de la por, aquella enemiga indomable que ens porta de vegades per terrenys equivocats. Segur que encara em deixo coses, però sobretot cal destacar -i aquí hi compta el treball del director, Xavier Albertí,- l'altíssima temperatura de misteri en què ens ho expliquen. No sé com fer aquest Recomana.  No puc explicar res perquè ho disfruteu a fons. Fins i tot he esborrat alguns spoilers que havia posat a l'article de la prèvia, coses que ens van explicar els mateixos protagonistes abans l'estrena.

A Temps Salvatge, la Sala Gran del TNC sembla que tingui  -o les té- les dimensions d'un petit barri dels afores: hi cap un bosc, quatre habitacions de quatre pisos diferents i un espai d'esbarjo amb piscina. Els pisos estan habitats per gent amb pulsions diferents que van configurant l'argument. Albertí hi ha inclòs la dificultat afegida que, de vegades, transcorren dues escenes alhora, una situació més difícil per als actors que per nosaltres. Cada habitant té una història, algunes creuades, però la que planeja de fons els afecta a tots. I ho deixaria aquí. Us dic, però, que la meva puntuació és un 10, perquè el treball dels artistes -de tots: estem parlant de Manel Barceló, Carme Elias, Sara Espígul, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Marina Gatell, Alicia González Laá, Míriam Iscla, Laia Manzanares, Malcolm McCarthy-, l'espectacular escenografia, l'argument, la direcció, el vestuari... tot es gaudeix durant més de 2 h que passen com la vida, sense que ens adonem.

Però no em creureu mai més i amb raó si no destaco la Laia Manzanares, tota una descoberta a la que albiro un futur brillant. Interpreta una nena descarada, plena d'odi, mal educada... -o no!-, que va a viure amb una àvia a qui no coneix. Interpel·la a tots preguntant si aquell és un lloc bonic per viure. Té els seus motius. Encara que cada personatge tingui la seva història necessària al darrere, ella té les rendes de l'espectacle. És present pràcticament a tots les escenes. Jo no l'havia vist encara al teatre, si que apareixia a la sèrie Merlí. Sensacional!

Només afegir que el que passa és rigorosament actual i que està explicat d'una manera diferent, brillant, en clau d'un thriller que signaria Hitchcock... Vaig sortir amb necessitat de parlar de l'espectacle amb qui fos, en un important estat de shock. Vaig haver d'esperar l'endemà, però encara en parlo una mica cada dia.