Temps salvatge

informació obra



Intèrprets:
Manel Barceló, Sara Espígul, Marina Gatell, Alícia González Laà, Míriam Iscla, Malcolm McCarthy, Laia Manzanares, Carme Elias, Eduard Farelo, Borja Espinosa
Escenografia:
Lluc Castells
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Vestuari:
María Araujo
So:
Jordi Bonet
Ajudant de direcció:
Albert Arribas
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Autor:
Nao Albet, Marcel Borràs
Sinopsi:

Una tranquil·la urbanització fronterera es disposa a organitzar una celebració que tindrà lloc al pavelló municipal, el qual es troba situat a la sortida de la localitat, a prop d’una zona boscosa per on es comenta que transiten persones estrangeres de manera irregular.

Amb l’aparició de diverses pintades amb missatges amenaçadors, s’apoderarà de la població una espiral de por, suposicions i violència que no només trasbalsarà la vida rutinària dels seus habitants, sinó que acabarà pertorbant greument les seves normes de convivència.

Josep Maria Miró, finalista al text dels Premis de la Crítica 2018

Lluc Castells, Premi a espai escènic als Premis de la Crítica 2018

Ignasi Camprodon, finalista a il·luminació als Premis de la Crítica 2018

Jordi Bonet, finalista a espai sonor als Premis de la Crítica 2018

Laia Manzanares, finalista a revelació als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Temps salvatge

17/05/2018

Miró i Albertí obren la finestra que ens converteix en "voyeurs" privilegiats d'unes pors que potser siguin també les nostres

per Ramon Oliver

Recordeu la piscina pública i  coberta d’El principi d’Arquímedes? En aquell gran espectacle, Josep Maria Miró ens sorprenia de tant en tant amb un fos en negre després del qual el nostre angle de visió –  i amb ell , d’alguna manera, la nostra perspectiva dels fets a analitzar - s’havia modificat  per complert. N’havia prou amb tan brillant efecte escenogràfic per visualitzar l’ambigüitat d’uns comportaments i unes veritats que, mirades des d’un únic pla, haguessin pogut semblar inqüestionables . I sovint, és  la por a reconèixer aquesta ambigüitat i la necessitat de creure en veritats absolutes –sobre el món i/o sobre nosaltres mateixos-  que ens donin aixopluc davant les incerteses que presenta el nostre exterior i les vulnerabilitats que es detecten al nostre interior, la que ens atrinxera en posicions que,  en el fons, encara ens fan més  vulnerables.

Recordeu la urbanització solitària de Nerium Park? De vegades busques un lloc tan segur i tan controlat, que t’acabes trobant amb un solitud – potser fins i tot, una solitud compartida- que et deixa sense defenses. I mai no saps si fa més por pensar que algú t’està mirant des de les ombres, o saber que no hi ha ningú a ‘altre banda , tret del teu propi reflex.

Recordeu La finestra indiscreta? No, ja ho sabem :aquesta no és de Miró, sinó de Hitchcock . Però de ben segur que Miró, Albertí i l’esplèndida escenografia de Lluc Castells l’han tingut també en compte, a l’hora de crear el magnífic  muntatge que ara ocupa la Sala Gran del TNC. I de ben segur que a vosaltres també us vindrà al cap , quan us convertiu vosaltres mateixos en “voyeurs” dels “voyeurs” que són a l’escenari, i que des de la (falsa) seguretat dels seus habitatges, intenten no perdre’s res del que passa fora d’ells, i es passen el dia – i especialment la nit- amb la cara enganxada al vidre dels finestrals, observant què o qui es mou entre les ombres, i què o qui es troba en remull a la piscina comunitària. Parlant de La finestra indiscreta. Si recordeu l’argument d’aquella obra mestra, recordareu que , en el fons, el crim que creia haver detectat James Stewart amb el seu gran teleobjectiu , no era altra cosa que el McGuffin de la història, la trama aparent que encobreix la trama real. I la trama real tenia a veure no pas tant amb les aptituds detectivesques de Stewart, sinó amb la forma com el seu recent descobert “vouyerisme” venia a encobrir la seva dificultat davant el compromís emocional: Grace Kelly, us ho explicaria millor que ningú.

Ben mirat – mai me n’havia adonat tant com ara-  una bona part del teatre de Miró en té quelcom de hitchcoknià. Ben mirat, també al teatre de Miró hi ha falsos culpables i falsos innocents. Les pelis de Hitchock deixen molt clar el que tots sabem: en hi prou amb que algú t’acusi d’allò que saps que no has fet, per tal que se’t presentin davant teu les culpabilitats associades a allò que has fet o que creus haver fet. I al teatre de Miró hi ha també  McGuffins, pistes  que semblen portar-nos cap a un lloc, però en realitat ens estan portant cap un altre; un altre potser més tenebrós encara que aquell que tant creiem témer . En aquest sentit, la poc exemplar comunitat de veïns de Temps salvatge ( és a dir , tan poc o tan molt exemplar com pugui ser-ho qualsevol comunitat de veïns ), serveix com a bon exemple. Serà una nena que ja no ho és tant , i que sap molt bé com convertir-se en el centre de totes les mirades per fer caure totes les màscares ( però que sap també com amagar la seva ferida fragilitat sota la màscara d’una actitud reptadora ) la que deixi al descobert les esquerdes brutals d’aquest veïnatge. Un veïnatge  amenaçat alhora per intrusos que s’amaguen pel bosc, i pintades que ho desestablitizen  tot. Un veïnatge que – qui no ho fa, en el fons?- projecte cap a fora allò que porta ben a dins. I un veïnatge que ens aproparà des del pati de veïns amb vistes a la piscina i envoltat de boscos que provoquen neguit  cap a situacions tan dramàticament actuals que en algun cas, es diria que Miró ha anat escrivint la seva excel·lent obra a mesura que s’anaven produint-se les noticies . Tan tensa és la dinàmica amb què es va construint el drama, tan ben articulada està la tensió creixent plena d’implicacions que estructura el text, que sorprèn una mica que Miró no acabi de saber tallar-la a temps, i afegeixi una coda final un xic innecessària, un xic massa obvia . Res, en qualsevol cas, que posi en perill la potència d’un espectacle que Albertí dirigeix amb un mil·limètric sentit del temps i del ritme que requereix una proposta com aquesta. Compte per això amb un repartiment tan notable com compacte que – això sí- en alguns moment ha de lluitar contra els problemes de sonorització associats a la monumental escenografia. I sí: davant l’excel·lència d’un repartiment com aquest, jo tampoc me’n puc estar d’assenyalar el caràcter de revelació que té la presència de Laia Manzanares, aquesta adolescent que no para de preguntar si de debò aquest és un lloc bonic per viure-hi ,amb la seguretat de qui ja sap que la resposta és negativa , li diguin el que li diguin.