Temps salvatge

informació obra



Intèrprets:
Manel Barceló, Sara Espígul, Marina Gatell, Alícia González Laà, Míriam Iscla, Malcolm McCarthy, Laia Manzanares, Carme Elias, Eduard Farelo, Borja Espinosa
Escenografia:
Lluc Castells
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Vestuari:
María Araujo
So:
Jordi Bonet
Ajudant de direcció:
Albert Arribas
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Autor:
Nao Albet, Marcel Borràs
Sinopsi:

Una tranquil·la urbanització fronterera es disposa a organitzar una celebració que tindrà lloc al pavelló municipal, el qual es troba situat a la sortida de la localitat, a prop d’una zona boscosa per on es comenta que transiten persones estrangeres de manera irregular.

Amb l’aparició de diverses pintades amb missatges amenaçadors, s’apoderarà de la població una espiral de por, suposicions i violència que no només trasbalsarà la vida rutinària dels seus habitants, sinó que acabarà pertorbant greument les seves normes de convivència.

Josep Maria Miró, finalista al text dels Premis de la Crítica 2018

Lluc Castells, Premi a espai escènic als Premis de la Crítica 2018

Ignasi Camprodon, finalista a il·luminació als Premis de la Crítica 2018

Jordi Bonet, finalista a espai sonor als Premis de la Crítica 2018

Laia Manzanares, finalista a revelació als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Temps salvatge

18/05/2018

Caiguda en planxa

per Jordi Bordes

Josep Maria Miró és el dramaturg de la por. Perquè transmet en els seus textos (sempre oberts, sense aclarir qui és el causant de l'amenaça o de la por a ser violentat) una incertesa molt actual. La sobreprotecció es demostra malaltissa a El principi d'Arquimede; la sensació de viure desprotegit en una urbanització abandonada i amb algun desconegut rondant-hi acaba trasbalsant la relació d'una parella a Nérium park; fins i tot, la incertesa es plasma en l'espectador en l'epopeia emocional d'una parella per terres sud-americanes: Olvidémonos de ser turistas. Ara, afronta el repte d'una Sala Gran. I ho fa amb una peça que ha volgut fer més complexa, construint subtrames que complementen aquesta por. Unes pintades en un poble, aparentment tranquil,  fan créixer una inseguretat que va covant en l'ànima de cada personatge. Miró els hi dóna un to i un protagonisme diferent en una situació de dolor i de pulsió sexual (l'arribada d'Ivana a la urbanització trastoca el dia a dia).  Miró segueix administrant la informació amb compta-gotes, mantenint la tensió de l'espectador però l'espai, immens, li juga a la contra. Els personatges en prou feines es presenten i justifiquen, hi ha poques contradiccions, enganys que conegui l'espectador abans que els altres personatges. La primera part circula lenta, amb tanta presentació de personatge i la segona, sí que atrapa perquè resol molts enigmes. Però segueix sense respondre qui o què és, realment, el que ha propiciat aquestes pintades. I si, en realitat, aquell és un bonic lloc per viure? 

Per què l'espai ha de ser tant realista quan, realment, és una excusa? El que pesen són les opinions dels personatges. El que té valor és com justifiquen o amaguen la seva por, els seus insomnis en unes nits xafogoses. És un teatre de declaracions més que d'accions tot i que les poques que es produeixen (que no es poden revelar) són de gran contundència. Efectivament, el reflex dels focus sobre l'aigua de la piscina (com ja es produia a Litoral, de Mouawad al Romea en l'adaptació de la companyia Atrium) és preciós però és una estètica que no s'aprofita per a la incertesa. Ompla l'espai però no completa el plantejament dramatúrgic.