Temps salvatge

informació obra



Intèrprets:
Manel Barceló, Sara Espígul, Marina Gatell, Alícia González Laà, Míriam Iscla, Malcolm McCarthy, Laia Manzanares, Carme Elias, Eduard Farelo, Borja Espinosa
Escenografia:
Lluc Castells
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Vestuari:
María Araujo
So:
Jordi Bonet
Ajudant de direcció:
Albert Arribas
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Autor:
Nao Albet, Marcel Borràs
Sinopsi:

Una tranquil·la urbanització fronterera es disposa a organitzar una celebració que tindrà lloc al pavelló municipal, el qual es troba situat a la sortida de la localitat, a prop d’una zona boscosa per on es comenta que transiten persones estrangeres de manera irregular.

Amb l’aparició de diverses pintades amb missatges amenaçadors, s’apoderarà de la població una espiral de por, suposicions i violència que no només trasbalsarà la vida rutinària dels seus habitants, sinó que acabarà pertorbant greument les seves normes de convivència.

Josep Maria Miró, finalista al text dels Premis de la Crítica 2018

Lluc Castells, Premi a espai escènic als Premis de la Crítica 2018

Ignasi Camprodon, finalista a il·luminació als Premis de la Crítica 2018

Jordi Bonet, finalista a espai sonor als Premis de la Crítica 2018

Laia Manzanares, finalista a revelació als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Temps salvatge

11/05/2018

No, aquest no és el millor lloc per viure...

per Pep Vila

Som en una urbanització residencial i tots els que hi viuen ho fan instal.lats en zona de comfort; fins i tot un dels personatges pensa presentar.se a l'alcaldia. Tothom és feliç però des del minut ú ja comences a veure que a la calma li queda molt ben poc. Pintades amenaçadores, estrangers il.legals i sobretot l'arribada d'una joveneta, una autèntica Lolita, desestabilitzen primer la convivència de tots; després, arriba la por i finalment, els comportaments canvien.

A partir d'aquí, l'obra es mou entre la ciència ficció (els personatges deixen de ser d'alguna manera "normals" per perdre els estrebs), el suspens d'Alfred Hitchcok (la posta en escena i molts moments recorden a "La finestra indiscreta" per què tots surten a la terrassa a veure què passa a la piscina), i el tarannà artístic de Josep María Miró, un especialista en crear situacions agòniques del no res, tal com succeïa a "Nerium Park".

I a partir d'aquí el missatge, que en alguns moments m'ha semblat una mica forçat: quan hi ha por, no hem de deixar que aquesta ens tiri enrera; segurament hem d'acceptar que aquesta por existeixi, però encara que hi hagin nuvols hem seguir endavant i prendre decisions.

I és que moltes vegades la por no ens vé imposada des de fora, sinó que ja la tenim instal.lada dins nostre. I cadascú que ho interpreti com vulgui. Aquest sería el missatge, o un d'ells. En definitiva, "Temps salvatge" és un catàleg dels temps que vivim (xenofòbia, masclisme, violència de gènere,situació política), feta amb bon pols narratiu i amb algunes de les històries del repartiment coral força interessants (altres, potser no tant), però al meu entendre encara li falta compactar.se una mica per ser més rodona.