¿Què li deu passar a aquesta adolescent, Ivana, uns 17 anys, que es presenta amb l'àvia en aquesta urbanització fantasmagòrica i a la comunitat del bloc d'estil pseudoiracionalista que ha construït Lluc Castells a partir del retrat paisatgístic i literari del dramaturg Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977) amb l'obra «Temps salvatge»?
Aquesta és la pregunta que em sembla que es fan la majoria d'espectadors des del moment que Ivana entra a formar part del veïnat. ¿Quin misteri arrossega...? ¿Quina injustícia la persegueix...? ¿Quin passat la turmenta...? I les hipòtesis es van creant a la vegada que la trama desvela subtils i gairebé imperceptibles relacions entre cadascun dels usuaris dels diversos apartaments.
Alguns potser l'encertaran a la primera si es basen en el trenat de les relacions personals. D'altres, s'equivocaran de mig a mig si s'encanterinen en la nit al bosc, el drama dels refugiats i el pes de la por de «l'estranger» —encara l'existencialista Camus!— que ronda pels voltants. I com en un thriller enganxadís, aniran fent conjectures a manera que l'autor els va deixant pessics de pistes, qui sap si per desorientar-los més que per avançar-los l'impacte del desenllaç que qualsevol comentarista farà bé de no desvelar.
He parlat de misteri, d'intriga, de suspens, de thriller... La il·luminació tenebrosa, que ja avisa des del primer moment amb els fars d'un automòbil aparcat al bosc enlluernant els espectadors, no enganya. Hi ha una mica de tot en aquesta nova obra de Josep Maria Miró que els que l'hagin seguit els recordarà alguns dels seus recursos més habituals: l'habitatge, en el cas de «Nerium Park» o la piscina, en el cas d'«El príncep d'Arquimedes». Però també una sequera angoixant, un enemic extern desconegut o imaginat, una calor sufocant, unes pintades amenaçadores: «Tornarem per violar les vostres dones!» o simplement «Aigua!».
Sembla com si el director Xavier Albertí, autor també de la partitura musical que subratlla el color de la intriga, no hagi volgut traspassar més del compte els límits que marca Josep Maria Miró en el seu text. Els diàlegs entre les diferents parelles d'habitants de la comunitat a vegades s'interaccionen, a vegades se superposen i a vegades troben continuïtat l'un amb l'altre convertint «Temps salvatge» en una macrohistòria de microhistòries amb la por de rerefons, amb la indiscreció convertida en aliment de la convivència en comunitat des de darrere els vidres i amb la comoditat de fer culpable l'«estrany» de la misèria moral que assetja els coneguts.
Aquest mateix respecte pels límits de l'estructura fa que els intèrprets mantinguin, des de la seva contenció generalitzada, una lluita amb l'audició. La natural grandiositat de l'escenari del TNC i la fredor de l'escenografia no faciliten en alguns casos l'expansió de la veu. I el fet que molts dels diàlegs es mantinguin dins de cadascun dels cubicles dels apartaments provoca que s'esfumin algunes de les rèpliques en un text on —al llarg de dues hores i mitja més l'entreacte— qualsevol de les converses té una importància essencial.
«Temps salvatge» compta amb un repartiment excepcional que revaloritza progressivament cadascun dels personatges. Hi ha l'Ernest (Manel Barceló) —ull de pirata i revòlver de vaquer—, temporer del bosc, excompany desaparegut durant anys de la Mercè (Carme Elias), àvia de la rebel i inestable adolescent Ivana (Laia Manzanares, herència de «Merlí» i sorpresa teatral que li atorga un paper central protagonista que acaba fent ballar tothom al seu voltant) —digueu-li Iguana, sisplau!—, filla de l'únic personatge absent de la història, la mare de la Ivana, que acabarà desvelant una relació de joventut amb Santi (Eduard Farelo), professor d'institut, company de la Berta (Marina Gatell), que no vol perdre en Santi, veïna de la Tau (Sara Espígul), fotògrafa i embarassada, que té com a parella la Raquel (Míriam Iscla), directora de l'institut on exerceix en Santi, i amiga de l'Helena (Alícia González Laá) que viu amb Hèctor (Borja Espinosa), el personatge més feréstec de tots, i finalment un personatge de color sense nom que representa l'ombra de l'estrany, l'ombra de la por (Malcolm McCarthy).
«Temps salvatge», ni que ho pugui semblar, no és un trencaclosques, però sí que exigeix que els espectadors vagin completant imaginàriament un mosaic posant i traient peces de cub que tenen sis cares diverses i només una és la que fa que el quadre tingui sentit. Un cop completat, l'autor ho remata amb un epíleg a peu de balcó elevat a càrrec de la Raquel (Míriam Iscla) a l'estil de la moralitat clàssica. Potser és innecesari, però s'agraeix, sobretot perquè la frase final, «vivim en un temps salvatge», ajuda a marcar el punt del ritual del fosc i dispara els aplaudiments. (...)
