La bona intenció de Testimoni de guerra neix amb un defecte original: Partir de dos personatges, que en cap moment es troben, implica que s’han de tractar de dos testimonis que representin en genèric el treball dels corresponsals en zones de conflicte. Si s’hagués triat només un cas, s’entendria que és un exemple, no s’induiria a comparacions; si s’hagués fet un mostrari (El color de la llum) ja s’hauria entès que aquella era una tria variada i que no es pretenia contemplar tot l’arc de caràcters possibles. El treball és honest i indaga en dos casos que es complementen però que inevitablement es comparen i, així involuntàriament, Testimoni de guerra pren partit. Perquè premia el valor moral d'una corresponsalia i en canvi penalitza la desesperació de l'altre.
Anem a pams. La posada en escena crua, despullada, amb tres focus i un escenari amb dues franges blanques minimalistes (que ajuden a canviar espais i emocions) reposa en el pes dels actors. I, explicar-se en primera persona i, puntualment amb la ironia de caricaturitzar-se en algunes situacions paradoxals, l’aparta intel·ligentment de l’espectacularització èpica tant golafre en què cauen sovint els productes audiovisuals, quan es parla de periodistes en conflicte de guerra.
Pol López ja ha treballat monòlegs amb Pau Carrió. Ho va fer amb un intens i revelador Ivan i els gossos, que per a molts és l’inici d’una carrera d’un actor amb molta capacitat de comicitat però també de presentar personatges excèntrics d’una profunda sensibilitat (El curiós incident del gos a mitjanit). Segons la tesi escrita per Carrió, Carter fuig del privilegi en la Sud-Àfrica de l’apartheid fent de fotògraf. La seva vida, però, segueix sent desordenada; ell vol ser útil i carrega a les espatlles la consciència de no haver ajudat a la nena que va retratar amb un voltor al darrere. Aquella imatge va ser un reclam perquè molts ciutadans portessin diners a ONG’s que miraven d'evitar la desnutrició del Sudan que ell va retratar. Però això no treu que tothom el recriminés per disparar la càmera i, sobretot que, tot seguit, no s’oferís a apropar la nena al centre de recuperació que tenia a tocar. El paper de les ONG's en zones de conflicte també ha donat per quadres ben pessimistes (Peggy Pickit veu la cara de Déu).
Laura Aubert es treu l’espina dels personatges dramàtics. Perquè amb aquesta Marie Colvin convenç i atrapa. Té una fortalesa d’esperit que vincla les debilitats de Kevin Carter. Ella és una periodista de circumstàncies; que s’ha anat obrint camí intuïtivament. I que, segons conclou el treball de recerca de Carrió, al final es reconeix més com a activista per denunciar situacions injustes que no pas professional del contrastar informació. El seu repte ha estat sempre donar veu a les persones que el Poder les amaga. Això implica riscos enormes però que li reforça la seva consciència. Entén que hi han de ser, que marxar (com el cronista de l’Avui, Eric Hauck a la Sarajevo assetjada que es recorda a Encara hi ha algú al bosc) vol dir abandonar els ciutadans a mercè de les bombes enemigues (n’hi ha d’amigues?) i del silenci de les televisions.
On sí que coincideixen els dos testimonis és en que la seva vocació periodística fa impossible una vida íntima estable. I que, possiblement, és el millor comprovant l’elevat nombre de periodistes morts cobrint conflictes de guerra aquest segle XXI. La tensió, l’adrenalina, de saber-se en un lloc en perill (la por arriba quan ja ha passat tot, diu Colvin) és massa forta. I es compensa amb els moments d’esbarjo, de conversa, de fumar, de beure... Aquesta destrucció conjugal ja la va retratar Donald Margulies a La treva. Ara, Carrió la presenta sense succedanis com un cost més d’aquest ofici. El corresponsal és l’ull de les societats aparentment democràtiques als conflictes i ha d’aprofitar les ocasions que cauen del cel per construir un àlbum d’injustícies i escupir-les als governants perquè n'assumeixin responsabilitats i deixin de produir-se. Cal prendre partit a favor de les víctimes, i els corresponsals permeten identificar-los, posar-los nom i rostre però sempre serà un enquadrament insuficient en la panoràmica de desolació. En un espai devastat per la runa, Carrió aposta pel compromís de Colvin. Aparentment, els dos personatges havien de plantejar preguntes a l'espectador però, la disposició de la dramatúriga aboca a la conclusió d'empatitzar amb Colvin i desentendre's de Carter. Quan tots dos volien ser útils i portaven el dolor als menjadors de les cases acomodades.
