Thauma

informació obra


Direcció:
Magda Puig, Andreu Martínez
Sinopsi:

Magda Puig Torres és l’artista resident d’aquesta temporada. Amb Andreu Martínez, explorarà el concepte thauma, que vol dir sorpresa i meravella, i que ja Aristòtil va considerar l’origen del coneixement i la filosofia.


Vivim en un món ple de respostes, però cada cop amb menys preguntes. Sorprendre's és precisament això, fer-se preguntes. De fet Aristòtil considerava el thauma (la meravella) l'origen del coneixement. La sorpresa és aquell estat radical d'estranyesa i incredulitat davant d'allò que ens envolta, i ens fa indagar sobre un món que creiem conèixer a la perfecció.


Thauma és un viatge per un cap en estat d’asombro.

Funciona com un joc poètic en el qual es confonen el dalt i el baix, el fons i la figura, allò gran i allò petit, creant diferents maneres de veure el mateix.

Segueix els codis de la novel·la gràfica i el teatre d’objectes proposant un paisatge que va obrint-se, revelant el seu interior.

Thauma és un poema escènic centrat en la capacitat de meravellar-nos i quedar-nos suspesos en un terreny poètic que no té ni finalitat, ni conclusió, ni tancament.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Thauma

16/05/2024

L'imprevist surrealista

per Jordi Bordes

La sorpresa sorgeix del buit. Sense referents amb què bastir un plànol dramàtic, però amb una conceptualització clara, deixant net d'artifici gratuït la catarsi produeix quadres d'un àlbum compartit. Els metrònoms són devastadors molins que atrapen el temps, que arrosseguen el dia a dia dels humans. Les persones sense rostre ni mans distancien qualsevol empatia i alhora permet confondre el sentit vertical i horitzontal del fet de transitar. Caminar amb les mans permet convertir els peus en un senyorial estruç o en una dona de fer feines que frega al so d'una aspiradora. L'estètica juga a favor de la sorpresa, de jugar a imaginar mons nous. Té un referent enfocat, encara que amb una obertura de càmera quasi inabastable. La imaginació crea un univers com el de la Rodoreda a El dia que vam matar els llops, ideat per Lucía Miranda.

El joc és constant. La plàstica, absoluta. Per moments, es pot imaginar instants d'un cataclisme de la humanitat; en d'altres una broma desproporcionada amb un dinosaure que lluita contra un helicòpter com aquell goril·la i les avionetes de King Kong. Magda Puig prefereix no posar-se límits. Com en aquell Infinitus. La buidor és molt més reveladora que el col·lapse, tot i que puntualment l'escena pugui anar conjugant-se de formes geomètriques, de pilotes de colors, de confeti que sura per l'espai. En les parets (com a Là, o Falaise de Baró d'Evel) emergeix la sorpresa també. Perquè l'únic rostre és el d'una màscara d'un personatge, que podria haver esclatat a ARCAS2020 dels VVAA. Amb un cos sense cames, com aquella ballarina que s'alça encara no se sap ben bé com. És un món estrafet però, per a res, tràgic. Simplement és diferent com els éssers imaginats i fantàstics d'El Bosco (Aracaladanza va retratar el jardín de las delicias i també va traslladar una fantasia similar a Pequeños paraísos). O com els rellotges desfent-se de calor en els quadres de Dalí. Thauma decideix que els elements tinguin una microhistòria en el seu espai concret vital, en el seu moment al pla de l'escenari: El cirerer florit pot recordar un capvespre preciós i calmat al Japó. O una darrera temporada a l'hort de Txékhov. L'univers batega racionalment, però es deixa meravellar per una fantasia delirant. Com aquell sortir volant de Le lévitation réelle...