La història d'un salafista belga que deixa el seu país per participar en la creació d'un califat islàmic és el punt de partida del retrat escènic que Milo Rau fa de l'Europa actual. Creador d'un teatre que s'ha especialitzat en l'anàlisi de la realitat des de dalt dels escenaris, el director utilitza les vivències de quatre actors als quals convida a fer servir les seves pròpies biografies d'una manera molt particular.
A partir del que expliquen, podrem seguir i comprendre els canvis que s'han produït durant els últims decennis al continent. Les seves històries personals aniran constituint un fresc que ens parla de la nostra societat i d'una vella Europa que potser està arribant als seus últims moments sense que ningú no pugui dir encara què és el que vindrà després.
Finalista en la categoria d'espectacle internacional. Premis de la Crítica 2015
Mala peça al teler. el dramaturg, director (i també hauríem de dir activista polític) Milo Rau escruta la realitat política a través de documents reals. Ho va fer a "Hate radio" (Grec, 2013) impactant per la seva contundència, símplement reproduint els guions radiofònics que van encendra l'odi entre hutus i tutsis al cor d'Àfrica. Ara, la seva intenció d’entendre per què un jove europeu s’integra a l’Estat Islàmic falla estrepitosament. No té document on agafar-s’hi. Prova sort mirant de raonar les motivacions entre els seus actors. Creu que el pes del pare en l’educació del fill és clau. Probablement, perquè en la seva cerca de respostes va entrevistar un pare que denunciava als mitjans que els fills d’Europa marxaven a la guerra de Síria i ningú ho impedia. Aquest no va parar fins que el va tornar a casa. Però, segons la mirada de la producció, ja és un fill perdut en una causa irracional. La peça no indaga sobre els companys, la religió, la feina o la necessitat de revoltar-se. En té prou en respondre's un aspecte per un cas que, forçosament, ha dse ser molt més complex. de fet, els exemples de la companyia no són vàlids tampoc perquè, davant la diferent distància del pare amb els fills (la majoria, el ploren; només n'hi ha un que el repudia) cap d'ells s'ha enrolat a l'exèrcit sirià.
La posada en escena és esgotadora pel públic. L’excés de sobretítols impedeix veure res més. Tampoc passa gaire res: els actors basculen entre els diferents espais i es dirigeixen a una càmera que els reprodueix en primer pla. Pretén haver un ordre, això sí, establint capítols en la recerca i un epíleg. Hi ha la veritat dels actors, per moments còmica i altres d’elevada sinceritat i emoció, però no entén que no hi ha guerra nostra, si no causes (justes, o no) per les que sentir-se viu, tot i la tortura o la mort. És evident la seva voluntat de denúncia (la còmoda Europa obvia allò que l’incomoda) però és que "The Civil Wars" és incapaç d’enfocar on s’alimenten els mals, ni tant sols d’identificar-los i així la lluita segueix sent contra fantasmes. Llàstima.