The Civil Wars

informació obra



Producció:
International Institute of Political Murder, Grec 2015 Festival de Barcelona
Direcció:
Milo Rau
Text:
Milo Rau, Karim Bel Kacem, Sara De Bosschere, Sébastien Foucaul, Johan Leysen
Intèrprets:
Karim Bel Kacem, Sara De Bosschere, Sébastien Foucaul, Johan Leysen
Dramatúrgia:
Eva-Maria Bertschy
Escenografia:
Anton Lukas, Bruno Gilbert, Aymrik Pech
Vestuari:
Anton Lukas
Vídeo:
Marc Stephan
So:
Jens Baudisch
Il·luminació:
Abdeltife Mouhssin
Ajudant de direcció:
Mirjam Knapp
Estrena:
Grec 2015
Sinopsi:

La història d'un salafista belga que deixa el seu país per participar en la creació d'un califat islàmic és el punt de partida del retrat escènic que Milo Rau fa de l'Europa actual. Creador d'un teatre que s'ha especialitzat en l'anàlisi de la realitat des de dalt dels escenaris, el director utilitza les vivències de quatre actors als quals convida a fer servir les seves pròpies biografies d'una manera molt particular.

A partir del que expliquen, podrem seguir i comprendre els canvis que s'han produït durant els últims decennis al continent. Les seves històries personals aniran constituint un fresc que ens parla de la nostra societat i d'una vella Europa que potser està arribant als seus últims moments sense que ningú no pugui dir encara què és el que vindrà després.

Finalista en la categoria d'espectacle internacional. Premis de la Crítica 2015

Crítica: The Civil Wars

24/07/2015

Com Milo Rau sap molt bé el veritable teatre polític és aquell que toca la fibra més sensible dels propis fantasmes personals

per Ramon Oliver

En que s’assemblen, un pel·lícula de Godard i el Txhèkhov de “L’hort dels cirerers”? Què poden tenir a veure, un jove abduït per la Gihad i una actriu crescuda sota els efluvis del maig del 68, i educada per una mare capaç de convertir el feminisme en una festa i un pare capaç d’amagar la bogeria entre les tecles d’un piano? Quin punt de contacte existeix entre l’apocalipsi segons Sant Joan, l’apocalipsi segons l’Estat Islàmic que preveu enderrocar els vicis de la societat occidental en un breu termini, i l’apocalipsi segons aquells grups i personalitats ecologistes que ens avisen del punt de no retorn ( es miri com es miri em fet ja massa tard) en el qual es troba ara mateix instal·lat un planeta condemnat a l’extinció abans que el present segle deixi pas al següent?

Aquestes són algunes de les inquietants i apassionants qüestions que es planteja Milo Rau en un espectacle que, com l’anterior “ Hate Radio”, constitueix una mostra modèlica de teatre polític entès en la seva més estimulant versió: la de la proposta que no es limita a transmetre complaents consignes i “missatges” sinó que busca deixar-nos enfrontats  cara a cara amb les nostres contradiccions i les nostres falses seguretats ideològiques de bon jan ben adoctrinat . Rau estructura el material que té entre mans amb un rigor i una sobrietat que ( ben cert) tampoc busca posar-li fàcils les coses a l’espectador. Del que es tracta, és d’intentar implicar-lo mitjançant una calculada barreja entre la reflexió intel·lectual i la connexió emocional. I de mostrar-li  les impactants interconnexions que existeixen entre les històries personals de quatre actors disposats a sotmetre’s a l’escrutini del testimoni personal captat en directe i enregistrat per l’ull d’una càmera que actua amb esperit freudià, i la mateixa història del noi que empren el camí de l’adhesió a l’Estat Islàmic. I de visualitzar pors i records a una pas de l’inconscient amb la molt conscient voluntat de mostrar-nos fins a quin punt el mateix ofici d’aquests actors i aquestes actrius no és un cop més altra cosa que la metàfora d’una catarsi. Sempre, sota l’ombra de la figura del pare, que , si ens posem a frivolitzar una mica en termes estructuralistes ( al cap i a la fi, el mateix Michael Foucault hi fa aquí involuntari acte de presencia , per tal de recordar-nos de quina manera el significat de les coses està lligat al seu obscur significant) , no és solsament una figura pertanyent al món real , sinó que és també una figura carregada d’implicacions simbòliques i miratges vinculats a la dimensió de l’imaginari. Sens dubte, ens trobem no solsament davant una de les propostes més estimulants del Grec 2015, sinó també davant d’una admirable demostració de fins a quin punt l’entramat entre allò que pertany a la història individual i allò que pertany a la història col·lectiva, formen part de la mateixa xarxa. I ens trobem davant una intensa mostra de fins a quin punt, massa sovint, la identificació amb un determinat tipus de discurs ens impedeix entrar a sac en totes les implicacions de caire personal que s’amaguen darrera el discurs. Però aquests actors disposats a crear una mena de esplèndida confusió entre l’art de representar i l’art de confessar, saben com mostrar-nos les fissures d’aquesta mena d’ identificació, d’aquest entramat de seguretats ideològiques. I com recordar-nos que si les guerres civils són les guerres més tràgiques, és precisament perquè neixen al si de la llar teòricament destinada a protegir-nos. 


Trivial