The Scarlet letter

Teatre | Nous formats

informació obra



Autor:
Angélica Liddell
Direcció:
Angélica Liddell
Escenografia:
Angélica Liddell
Vestuari:
Angélica Liddell
Intèrprets:
Angélica Liddell
Sinopsi:

L’any 1849, el novel·lista nord-americà Nathaniel Hawthorne, conegut per les seves històries gòtiques i d’un romanticisme fosc, publicava una novel·la sobre una dona, Hester Prynne, condemnada a portar brodada a la roba una lletra “A” d’“adúltera” com a càstig per haver-se quedat embarassada de Dimmesdale, el capellà del poble on vivia. Eren temps en què la llei i la religió no eren coses tan diferents. En ple segle XXI, Angélica Liddell ens proposa un muntatge de l’obra en el qual la ideologia pren el paper que abans va tenir la religió i que alguns han vist com una crítica al feminisme. Per a l’autora, però, es tracta més aviat d’un elogi del poder de commoció de l’art que, a més, conté el propòsit de retornar la bellesa al món de l’expressió, una bellesa que ha estat bandejada d’una forma atroç per la política. L’autora considera la ideologia una veritable agressió al món de l’esperit. Ens trobem, en resum, amb un treball que, per sobre de qualsevol debat, és un cant bellíssim a la infinita violència de l’amor i a la necessitat que aquesta violència existeixi.

Dramaturga, directora, actriu, escenògrafa i algunes coses més, Angélica Liddell va prendre el cognom artístic de la nena que va inspirar a Lewis Carroll la seva obra més famosa. En realitat, va néixer sota el nom d’Angélica González a Figueres el 1966 i és una dona de teatre, incòmoda per a alguns, amb una de les trajectòries més decididament internacionals de l’escena espanyola. Fundadora d’Atra Bilis Teatro l’any 1993, les seves obres s’han traduït al francès, el rus, l’anglès, l’alemany, el portuguès o el polonès, entre d’altres llengües, i ha obtingut reconeixements que van des del Premi Nacional de Literatura Dramàtica (2012) a Espanya, fins a un Lleó de Plata de la Biennal de Venècia (2013), passant pel nomenament, el 2017, com a Chevalier de l’Ordre de les Arts i les Lletres que atorga el Ministeri de Cultura de la República Francesa.

Crítica: The Scarlet letter

05/07/2020

Porno intel·lectual amb cucurutxo de penitent

per Andreu Sotorra

Tota provocació escènica corre el perill que faci que una obra acabi sent desigual. Forma part del joc i de les convencions que assumeixen tant la companyia com la platea. El muntatge «The Scarlet Letter» és farcida d'invocacions a Sòcrates, Nietsche, Althusser, Lacan, Deleuze, Artaud i sobretot Foucault, entre cèlebres pintures religioses, bustos clàssics, projeccions, un nen en patins fluorescents i Adam i Eva al Paradís. Apa, fot-li!, que és l'autora, dramaturga, actriu, directora, escenògrafa, dissenyadora de vestuari i intèrpret Angélica Liddell (Angélica González de nom real, filla de Figueres, empordanesa des del 1966, sí, com aquell senyor dels bigotis refistolats i el pa al cap).

A Angélica Liddell no li agrada un món on les dones han deixat d'estimar els homes, segons ella. No escatima insults contra les dones que han superat els quaranta: «Rabioses per la pèrdua de la bellesa, són pura amargor i maldat.» Nyaca! Cal tenir en compte que l'espectacle va créixer en temps del Me Too. Que en plena revolta feminista es deixi anar una arenga misògina té no només la seva gràcia sinó també el seu impacte. «Ens rebel·lem contra la violència de la hipocresia moral en temps de puritanisme. Hem perdut en l'art la força de la natura salvatge per sempre. Hem guanyat en estupidesa i mentida. La covardia i la hipocresia són més agressives que mai. Abans era la religió. Ara la ideologia. Avui es pretén que la ideologia i la llei siguin una mateixa cosa, i s'exigeix a l'art que sigui ideologia, i per tant que sigui la mateixa cosa que la llei.»

¿Com lliga tot aquest discurs que té tant ideològic com d'antiideològic amb la sintonia, per exemple, d'«Il mondo» de Jimmy Fontana —mite cançoner de la dècada dels seixanta del segle passat— o amb la mateixa novel·la homònima de Nathaniel Hawthorne, publicada el 1850, en la qual es basa el muntatge «The Scarlet Letter»? ¿Com lliga l'ambientació literària de la societat puritana de la Nova Anglaterra de principis de segle XVII que relata la història de la protagonista literària Hester Prynne —interpretada per la mateixa Angèlica Liddell—, una dona acusada d'adulteri i condemnada a portar en el seu pit una lletra «A», d'adúltera i que es negarà a revelar la identitat del pare de la seva filla i tractarà de viure amb dignitat en una societat hipòcrita? De cap manera. No lliga ni ha de lligar. Angélica Liddell fa com si mirés un quadre de grans dimensions i n'extreu la primera impressió i en refà tots els traços al seu gust i lliure capritx.

No ha d'estranyar, doncs, que al costat de penitents de processó de Setmana Santa —¿o del Ku Kux Klan?— aparegui la protagonista vestida amb mirinyac cridant als déus enmig d'una espectacular coreografia de deu mascles a pèl als quals els engraparà el rave un a un fins a fer-los, en una seqüència pròpia de vídeo domèstic porno de xarxa “free”, sengles xuclades —o “mamades”, en argot del gènere.

«The Scarlet Letter» és un espectacle que pretén remoure les consciències i qüestionar les idees que s'accepten com a sagrades i despertar una societat endormiscada per la comoditat i la seguretat de la correcció política, emparada pel moralisme oficial, purità, hipòcrita, censor i manipulador fruit del subtil pensament únic. Només cal girar la mirada arreu del planeta —coronarivus a banda— per confirmar-ho.

El teatre d'Angélica Liddell recorda els intents transgressors de les presumptes avantguardes teatrals del segle passat, dels quals se'n declara manifestament hereva. Autora tant del text com de l'escenografia i el vestuari del muntatge que ella dirigeix, assumeix així mateix, com a actriu, el pes d'una interpretació que viatja des del crit fins al murmuri inintel·ligible, que acaba tenint aires d'exorcisme bacanal i operístic tot i que els espectadors també acaben rient quan escolten segons quins “panegírics” que deixa anar en els seus minimonòlegs.

 I sempre omnipresent la “A” enganxada al pit, la mateixa “A” de la protagonista literària marcada pel seu adulteri, que aquí deu voler dir moltes més coses: Angèlica, Adúltera, Artista, Artaud i també “A” de Foucault, “A” de Derrida, “A” de Barthes, “A” de Sòcrates, “A” d'Artaud...

L'espectacle d'Angélica Liddell es mou en la contradicció: fugir d'un art ideologitzat amb un art lliure per a bé i per a mal capaç de representar fins i tot l'irrepresentable. Els seus homes semblen servents d'una figura superior: l'únic actor que no està nu, aquell que porta una mena de sotana vermella, que campa literalment al seu aire per l'escenari mentre els submisos li serveixen de sosteniment. “Medea, Anna Karenina i Emma Bovary no són més que homes”, crida en un altre moment la protagonista. “Només els homes són bonics fins a la fi dels seus dies. No obstant això no hi ha dona que sigui bella a l'envellir”.

¿Perills del muntatge? Que quan l'espectador porta una bona estona contemplant accions corporals repetitives —i aquesta vegada amb mascareta incorporada sisplau per força per voluntat de la normativa de la crisi sanitària i el pla de prevenció de riscos del teatre!— la cosa passa de seguir el fil a deixar-se anar per gaudir de la plasticitat del muntatge. Sort que Angélica Liddell ha advertit d'entrada: «Sense vosaltres no existiria l'art.» Gràcies pel detall, doncs.

«The Scarlet Letter» es va estrenar el 2018. Va remoure els fonaments del sector teatral francès, creat a Orleans i estrenat després al Théâtre National La Colline de París, va passar per diferents escenaris i l'any passat va aterrar als Teatros del Canal de Madrid. L'entrada a Barcelona, dins un Grec excepcional, és una de les poques vàlvules de respiració després del temps d'aturada de les arts escèniques. Una vàlvula que ha esclatat amb força i que ha reforçat el desig de tornar-hi, malgrat les circumstàncies. (...)