Les residències per a gent gran s'han fet realitat en la vida de moltes famílies. D'aquí ve l'empatia que es produeix de seguida entre la proposta escènica i l'auditori en aquesta obra —diguem-ne comèdia, malgrat tot— d'Oriol Tarrasón, ànima de la companyia de Les Antonietes que ha fet un gir radical des de la seva adaptació contemporània de clàssics fins a una proposta contemporània gairebé clàssica d'una manera lúdica tot i que també reflexiva.
Els personatges principals són tres: Ernest (l'actor Quimet Pla), un exempresari pendent del seu fill, que ara necessita cadira de rodes; Mateu (l'actor Pep Ferrer), un exvigilant de nit amb aficions radiofòniques musicals; i Solange, nom adoptat de la Marta (l'actriu Imma Colomer), vídua de fa poc, una exmestressa de casa, com es deia abans, que arriba de nou per decisió pròpia al centre. I, tot i que gens secundari, hi ha també un quart personatge: Rosa (l'actriu Annabel Castan), la cuidadora amb qui tracten els tres protagonistes. De propina: mitja dozena de col·laboradors —gent gran afeccionats— que omplen algunes escenes per crear l'ambient comunitari de les residències.
Deia que «Un dia qualsevol» és, entre cometes, una comèdia. Sí, però agredolça. L'autor no estalvia dosis de realisme que —ni que inicialment puguin provocar certs somriures i fins i tot rialles— acaben portant a la reflexió esmentada abans: el camí cap a la vellesa no és precisament un camí de roses. ¿Però... i el de la joventut? Deixem aquesta incògnita perquè sigui descoberta pels mateixos espectadors.
La història del trio —i que prenguin bona nota també els espectadors d'això del «trio»— és senzilla: l'arribada de Solange a la residència rutinària i avorrida Bon Repòs és un sotrac per als altres dos usuaris masculins protagonistes. Un sotrac que els porta a planejar —com en una aventura d'estiu adolescent— una pretesa fugida no només de la residència sinó, metafòricament, també de l'opressió dels fills o parents pròxims.
L'autor Oriol Tarrasón fa un retrat força fidel del que és el dia a dia d'una residència. El toc d'humor i de caracterització el posen els seus tres protagonistes —cadascú amb els valors actorals propis de la seva reconeguda veterania—, però tot i així no s'allunya gaire del que es pot trobar en aquests centres.
Sí que cal advertir que Oriol Tarrasón fa curt pel que es refereix a l'edat. La situació social ha portat que les residències actuals estiguin poblades majoritàriament per usuaris que es mouen entre els 80 i els 100 anys (no exagero i en podria donar fe). Els setanta que s'atribuexen als protagonistes formen part del passat, de quan els jubilats es consideraven «gent gran» i de quan, sense la crisi econòmica, es podien permetre una residència de repòs. Avui, molts dels estalvis i pensions dels avis d'entre setanta i vuitanta anys han de cobrir necessitats econòmiques de fills i néts.
A «Un dia qualsevol» hi trobo a faltar només —potser es demanar massa i fugir de l'objectiu de l'obra— una mirada crítica sobre la hipocresia de les institucions en aquesta qüestió. El fracàs —si no estafa—, de la Llei de Dependència ha portat a la creació de residències privades —gairebé hotels de cinc estrelles de grans grups inversors— a quotes només aptes per a butxaques adinerades, mentre les necessitats vitals i les llistes d'espera públiques creixen i no disminueixen perquè, des de fa gairebé deu anys, no s'obre cap nova residència pública, cosa que afavoreix el creixement del negoci privat, a costa també de sous precaris dels cuidadors i de jornades de treball excessives amb ràtios d'usuaris per cuidador impossibles de complir amb bon resultat per a una feina summament delicada com és el tracte amb multitud de patologies personals i pròpies de la vellesa. Amb aquesta proposta de Les Antonietes, la porta queda prou oberta com per pensar que hi podria haver «Un dia qualsevol» segona part... ¿Potser per saber com acaba l'aventura del trio protagonista fora del Bon Repòs? (...)
