Té setanta-set anys i es diu Marta. O, com a mínim, així l’han anomenat fins ara. Però ella sempre s’ha volgut dir Solange. Aprofitant que el seu marit s'acaba de morir i ella ha hagut de traslladar-se a la residència Bon Repòs, ha decidit canviar-se el nom. Solange és molt més elegant. A la residència, coneixerà l’Ernest i el Mateu. Són dos avis que, malauradament, s’han acostumat a avorrir-se i discutir passadís amunt i passadís avall. El contrast entre les ganes de viure de la Solange i l’apatia dels dos amics acabarà provocant un munt de situacions absurdes i divertides que complicaran, i de quina manera, la vida de la Rosa, la directora de la residència. Com diu un dels personatges: “la vida és massa curta per viure només cent anys”.
Ha escrit la història Oriol Tarrasón, director, dramaturg, actor i un dels integrants, juntament amb l'actriu Annabel Castan, el productor Raül Perales i el gestor cultural Eduard Arderiu, del col·lectiu Les Antonietes. Per a Les Antonietes, ha adaptat clàssics de l'escena com Molt soroll per res, Stockmann, Vània, Un tramvia anomenat desig o Othello, però també ha escrit textos propis com El punxó siamès, Sota l’escorça, Somni americà o Finalment la fi.
Abans de la irrupció de la Solange, el nom del centre –Residència Bon Repòs– era del tot adient, però potser no tant l’eslògan que l’acompanya: “on es tonifica tot el cos”, que només adquireix tot el sentit amb l’arribada d’aquesta dona decidida i animosa que acaba d’enviudar i no vol dependre de la seva filla. I és que la Solange és un belluguet encisador que capgira la vida dels seus companys, instal·lats fins ara en la rutina diària dels àpats, la migdiada, les manualitats, les capcinades davant el televisor... i el potet de les pastilles.
Sense obviar alguns dels aspectes més durs i cruels de la vellesa –la solitud, la manca d’objectius, la minva de les facultats físiques i mentals, o la sovint difícil relació amb la família–, el muntatge de les Antonietes s’allunya de les seves propostes anteriors –generalment singulars adaptacions dels clàssics, tot i que aquest tampoc no és el primer text de creació que estrenen– per endinsar-se en la quotidianitat de l’eufemística “tercera edat”. Oriol Tarrasón fa un retrat agredolç, ple de tendresa –en certs moments divertidíssim i no exempt d’optimisme– d’aquesta realitat centrada en una residència un pèl utòpica, però amb trets reals i recognoscibles, on la Rosa –la cuidadora que també necessita ser cuidada a qui Annabel Castan dona vida i sentiments–, el Mateu i l’Ernest –dos companys d’habitació que maten les hores fent-se la guitza– i la Solange n’esdevenen els protagonistes principals. Cadascú es construeix una realitat a la seva mida –la Rosa s’arrapa a la feina; en Mateu, a la seva ràdio, i l’Ernest, a la hipotètica arribada del fill que el traurà d’allà–, tranquil·litzadora i sovint prou confortable, però tan fràgil que aviat serà esberlada per la nova resident, que els obliga a enfrontar-se als seus fantasmes.
Pep Ferrer és un Mateu una mica milhomes que amaga les seves pors rere una fatxenderia irònica, mentre que Quimet Pla esdevé un Ernest perepunyetes i malcarat, amb tendència al pessimisme, però amb ànima “torera”. Captivats per l’empenta i l’encant de la Solange, les seves irrefrenables ganes de viure, d’il·lusionar-se i de viure noves experiències, ambdós personatges decidiran tirar pel dret i explorar nous horitzons.
Molt ben acompanyats d’un grup d’actors i actrius aficionats que ajuden a donar-hi versemblança –una remarcable i feliç iniciativa–, Annabel Castan, el tàndem format per Pep Ferrer i Quimet Pla, i la fabulosa Imma Colomer broden, literalment, els seus papers.
Un dia qualsevol no és només un muntatge que ens ho fa passar bé, sinó un d’aquells que després ens emportem a casa, perquè el seu transfons ens encara amb una realitat i una problemàtica individual i social no gaire ben resoltes sobre les quals cal reflexionar i, per descomptat, actuar.