Juntament amb La Calòrica, Les Antonietes sigui,
probablement, el grup teatral català de nova fornada que més ha consolidat una
marca i un estil propi. Muntatges com Stockmann,
Vània, Un tramvia anomenat desig o, més recentment, Othello, han establert una manera de fer esdevinguda crèdit per
aquesta formació liderada per l’actor i director Oriol Tarrason i l’actriu
Annabel Castan, entre d’altres. Per això sobta que la nova estació d’aquesta trajectòria sigui Un dia
qualsevol, una comèdia molt acadèmica tant en el fons com en la
forma i, en aquest sentit, molt disruptiva respecte al que els seguidors de la
formació podrien esperar-ne.
A Un dia qualsevol,
Oriol Tarrason es demostra com un bon dramaturg, un bon coneixedor de la
maquinària del gènere. I certament hi aborda temes interessants partint d’una
circumstància molt present en la quotidianitat dels espectadors però,
paradoxalment, molt poc explotada damunt les taules: què fa aquesta nostra societat, tant centrada en la joventut, amb la seva gent gran. L’autor situa l’acció a la
Residència de Tercera Edat Bon Repòs, on hi arriba la Marta, una dona gran
disposada a viure la vida intensament fins al darrer moment. La seva presència
trasbalsarà les vides de l’Ernest i el Mateu i esdevindrà un contrapunt punyent
a la jove Rosa, la responsable de la residència.
Un dia qualsevol
és una comèdia comme il faut, amb
tocs d’elegància, prou ben dibuixada, però sense la profunditat de camp amb la
qual Les Antonietes han abordat fins ara clàssics de Shakespeare, Ibsen o
Willians. Més enllà del context, la peça tampoc acaba d’apostar del tot per cap
de les trames que s’hi reflecteixen de forma que, sí, provoca certa hilaritat
però no, no acaba ni d’emocionar ni d’obrar cap catarsi entre el respectable. Així
les coses, els espectadors es rendeixen,
això sí, a un argument entranyable, amb personatges entranyables interpretats
per actors que, a més d’un molt bon saber fer, també són entranyables.
Més enllà d’aquesta innegable peculiaritat temàtica i d’aquesta
–perdó per la paraula— entranyabilitat, la proposta té un altre punt fort en
la implicació d’extres que no són actors pròpiament però que apareixen en
escena per donar vida a la residència en la que transcorre l’acció. Juntament
amb la solidesa interpretativa d’Imma Colomer, Pep Ferrer, Quimet Pla i Anabel
Castan, aquesta ‘invasió’ amateur és l’altra gran carta que juga Un dia
qualsevol i probablement sigui l’únic aspecte en que Les Antonietes treuen el
cap i es deixen veure.
