Un tret al cap

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins, Imma Colomer
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull (A.A.I)
Vestuari:
Berta Riera
Caracterització:
Toni Santos
Ajudantia de direcció:
Alícia Gorina
Producció:
Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia, Grec 2017 Festival de Barcelona
Autoria:
Guy Foissy
Direcció:
Míriam Puntí
Sinopsi:

Tres dones formen un triangle encapçalat per una periodista massa incòmoda per al diari en el qual treballava i que l’acaba d’acomiadar. L’acompanyen en escena la seva germana, que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en plenitud, i una víctima que exigeix que el seu cas surti a la llum pública. Totes tres han anat a parar a un carreró sense sortida del qual només podran sortir-ne dient aquelles coses que són tan difícils de dir… La censura en l’àmbit públic, en aquest cas el món del periodisme, i també en el privat, en aquest cas la família, és el motor d’aquesta història amarga i tendra a la vegada.

Finalista a actriu de repartiment (Imma Colomer) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a text (Pau Miró) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Un tret al cap

16/07/2017

Diana segura

per Iolanda G. Madariaga

Pau Miró encerta de ple amb un text clar, madur i contundent. Amb estructura de thriller periodístic, la història explica la relació entre tres dones, tres dones molt diferents encara que, les tres, treballadores, formades i cultes que se escapen dels clixés més simples per mostrar-nos les seves llums però, també i sobretot, les seves ombres. Un tret al cap serva quelcom quasi imperceptible del to melodramàtic que observàvem a Plou a Barcelona, de l’ara llunyà 2004, aquí en la seva més precisa mesura. Un tret al cap parla de periodisme en la societat de la informació, una societat que Bauman va caracteritzar com “líquida” i alguns pensadors qualifiquen ja de “gasosa”. Reflexionant sobre el periodisme actual depassa l’ofici i s’eleva a l’universal per parlar de crisi i de suïcidi: De crisi en el seu sentit més estricte de canvi; els canvis que es deriven de la globalització en termes de mercat de treball, del canvi de paradigmes informatius que suposa l’adveniment de les TIC i les seves repercussions en el codi deontològic dels qui exerceixen l’ofici; dels límits entre la realitat i la ficció, i també del canvi de model de vida per a qui és absolutament conscient de la seva finitud. Tot això arrossega les protagonistes al suïcidi: suïcidis ètics, professionals, eutanàsics?... Miró també fa diana amb el repartiment. Mar Ulldemolins i Emma Vilarasau, repeteixen amb el dramaturg i director després de l’èxit aclaparador de Victòria (2016). Continuen esplèndides donant vida a aquestes dues dones -expressament sense nom en el repartiment- entortolligades amb els seus problemes ètics d’ara. Però, sense desmerèixer les seves companyes, tot l’afecte, respecte i admiració se l’endú Imma Colomer pel seu personatge de dona, de germana gran, d’escriptora que traspua veritat en tots els seus aspectes, i per la seva immensa generositat en encarnar-lo. Colomer que sempre ha sabut fer de les seves limitacions virtut, arriba aquí al pur virtuosisme. Hi ha també un espai escènic tan obert com evocador; i unes projeccions que ens ajuden a situar-nos en el temps i ens recorden l’íntima relació entre la realitat i l’espectacle. Un tret al cap no és només un espectacle molt recomanable, és un espectacle necessari per a la bona salut d’un teatre que es pretengui implicat amb el seu moment.