Un tret al cap

informació obra



Intèrprets:
Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins, Imma Colomer
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull (A.A.I)
Vestuari:
Berta Riera
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Alícia Gorina
Producció:
Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia, Grec 2017 Festival de Barcelona
Autor:
Guy Foissy
Direcció:
Míriam Puntí
Sinopsi:

Tres dones formen un triangle encapçalat per una periodista massa incòmoda per al diari en el qual treballava i que l’acaba d’acomiadar. L’acompanyen en escena la seva germana, que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en plenitud, i una víctima que exigeix que el seu cas surti a la llum pública. Totes tres han anat a parar a un carreró sense sortida del qual només podran sortir-ne dient aquelles coses que són tan difícils de dir… La censura en l’àmbit públic, en aquest cas el món del periodisme, i també en el privat, en aquest cas la família, és el motor d’aquesta història amarga i tendra a la vegada.

Finalista a actriu de repartiment (Imma Colomer) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a text (Pau Miró) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Un tret al cap

25/07/2017

Es queda en el titular

per Alba Cuenca Sánchez

Una obra que parla de la crisi del periodisme. Com a punt de partida, és interessant. Ara bé, quan la reflexió que ofereix el dramaturg i director Pau Miró no va més enllà, quan no denuncia males pràctiques concretes, quan es queda en discursos didàctics sobre “aquest, el nostre ofici”, l’obra acaba limitant-se a una història superficial, que frega el titular sense entrar al contingut de la notícia.

Emma Vilarasau interpreta aquí una periodista freda i més aviat masculinitzada que acaba de ser despatxada després de més de 20 anys treballant en un diari. Amb un ego i una altivesa importants. Enmig del drama i la  impotència, rep la visita d’una jove –interessant contrapunt el de Mar Ulldemolins, que comença amb un paper força semblant al de la tímida i eficient Carmen de Nit i dia per acabar sent molt més directa i bocamolla- que li demana ajuda per investigar un cas de corrupció. Enlloc de tractar el tema més a fons, la història es complementa amb la vessant personal de la protagonista, representada per una peculiar germana amb la que conviu i que només serveix per al lluïment de la sempre gran Imma Colomer.

El que podria ser un thriller, es queda amb un parell de girs molt previsibles i un discurs simple. Es fa difícil explicar-se sense fer spoilers (pocs misteris hi ha, només falta que els desvetlli abans d’hora!) però el problema recau en que no es parla de què és el que ha provocat la crisi dels mitjans, ni de quina és la diferencia entre ara i abans, ni de com es pot millorar. Només es deixa palès que les coses van malament. Estructuralment, les converses entre els personatges es combinen amb monòlegs dirigits directament al públic, amb una voluntat fallida d’interpel·lar-lo. Poc a destacar també en la posada en escena, correcta i funcional sense ser especialment bella. L’audiovisual, la música, el piano... Petits apunts que serveixen més omplir que per complementar.

El més profund que hi veurem reflectit és la diferencia intergeneracional que es representa en el món professional. Una jove amb poca experiència i una dona amb massa. Dues maneres de viure el món laboral i unes condicions i expectatives molt diferents, que no obstant acaben desembocant en un mateix resultat: Les dues sense feina. Veiem aquí un mirall del dia a dia que aconsegueix, aquí sí, mostrar la incongruència imperant del moment actual.

Amb tot, l’obra no acaba de quallar. No s’entén ni el problema amb la manera de treballar de la protagonista, ni què és el que s’hauria de fer millor. Es queda doncs amb un espectacle que simplement es deixa veure, però que no provoca el qüestionament que hauria de provocar tractant un tema tan necessari i influent.