Un tret al cap

informació obra



Intèrprets:
Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins, Imma Colomer
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull (A.A.I)
Vestuari:
Berta Riera
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Alícia Gorina
Producció:
Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia, Grec 2017 Festival de Barcelona
Autor:
Guy Foissy
Direcció:
Míriam Puntí
Sinopsi:

Tres dones formen un triangle encapçalat per una periodista massa incòmoda per al diari en el qual treballava i que l’acaba d’acomiadar. L’acompanyen en escena la seva germana, que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en plenitud, i una víctima que exigeix que el seu cas surti a la llum pública. Totes tres han anat a parar a un carreró sense sortida del qual només podran sortir-ne dient aquelles coses que són tan difícils de dir… La censura en l’àmbit públic, en aquest cas el món del periodisme, i també en el privat, en aquest cas la família, és el motor d’aquesta història amarga i tendra a la vegada.

Finalista a actriu de repartiment (Imma Colomer) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a text (Pau Miró) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Un tret al cap

14/07/2017

Si plou poc, és la sequera; si plou massa, és la catàstrofe

per Andreu Sotorra

L'any 2004 «plovia» teatralment a l'antiga Sala Beckett de Barcelona. A l'estiu del 2017, al Poblenou fa una calor que bat rècords. Però el dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974), autor d'aquella celebrada i exportada obra «Plou a Barcelona» i també de «La trilogia animal» o la més recent «Victòria», recorda que la pluja, en la veu introductòria de la principal protagonista, la Periodista (Emma Vilarasau), a vegades és el detonant d'una decisió radical, potser perquè com cantava en Raimon, «Al meu país, la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc, és la sequera, / si plou massa, és la catàstrofe.»

A «Un tret al cap», el dramaturg Pau Miró, sota una subtil pàtina d'humor que, malgrat la malaltia, hi aporta una altra de les tres protagonistes, la Dona (Imma Colomer), amaga una «sequera» i una «catàstrofe» personal —o col·lectiva— que també s'ha apoderat per extensió de la tercera protagonista del triangle femení de l'obra, la Noia (Mar Ulldemolins).

Fa la sensació que Pau Miró ha revestit aquesta obra com si fos un conte que primer planteja teatralment des d'una mirada realista i que després, com un epíleg que diu: «¿comencem?», s'endinsa en el registre d'un conte curt i contundent que esclata com un tret al cap. Només diré que, a pesar de l'evidència del títol, no hi ha tret. Però cal tenir en compte que a vegades es prem el gallet amb el silenciador posat.

Al costat d'un text molt matisat, majoritàriament dialogat, però amb insercions de brevíssims monòlegs per part de les tres dones i algun trencament de la quarta paret adreçant-se als espectadors, Pau Miró evita qualsevol paral·lelisme o distracció del contingut de la trama de l'acció, una acció que se situa a la primavera del 2015 i que només fa un flaixbac cap al 2014 per arrodonir el coneixement de la relació professional de la Periodista amb el director (absent i només virtual) del seu mitjà.

Emma Vilarasau és la Periodista que manté un blog d'opinió que es va fer popular i apreciada amb un premi i tot arran d'un reportatge sobre la crisi de Lampedusa. Imma Colomer és la seva germana gran, escriptora de contes per a infants, a qui diagnostiquen una malaltia incurable i que es trasllada a viure al vell pis pairal amb ella sense oblidar el proteccionisme que ja li oferia des de petites al parc. I Mar Ulldemolins és la jove nouvinguda al ram de la premsa que, disfressada d'enginyera agrònoma, es presenta com a denunciant de les males pràctiques de l'empresa alimentària on treballa. Les tres han perdut el seu espai de realització: la Periodista ha estat acomiadada del mitjà digital per raons d'edat; la Dona té la targeta de caducitat per la malaltia; i la Noia ha deixat també la feina després de la denúncia que ha fet.

Aquest és el planteig. Però Pau Miró va conduint els espectadors de sorpresa en sorpresa en relació a cadascuna d'elles tres, des de l'ètica periodística a la feble línia fronterera entre la veritat i la mentida de la informació. Sempre amb una tesi de fons: la degradació del periodisme que es troba tocat de mort pel virus de la desinformació, la tergiversació, la manipulació dels poders econòmics o polítics de cada mitjà i les erupcions volcàniques de lava d'opinió oberta a qualsevol «trol» amb un Iphone a les mans.

«Un tret al cap» combina aquesta reflexió de fons amb la intriga de l'acció i l'atractiu de la saviesa escènica de cadascuna de les tres intèrprets: la veterania d'Imma Colomer, la maduresa d'Emma Vilarasau i la fermesa consolidada de Mar Ulldemolins. Al final, una fina capa de pintura en clau de conte curt desvela els noms de fonts de les tres protagonistes i la seva decisió extrema davant els avatars que els ha posat al davant l'atzar de la vida que, com la pluja, si és escassa, és la sequera, i si és excessiva, és la catàstrofe. (...)