Un tret al cap

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins, Imma Colomer
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull (A.A.I)
Vestuari:
Berta Riera
Caracterització:
Toni Santos
Ajudantia de direcció:
Alícia Gorina
Producció:
Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia, Grec 2017 Festival de Barcelona
Autoria:
Guy Foissy
Direcció:
Míriam Puntí
Sinopsi:

Tres dones formen un triangle encapçalat per una periodista massa incòmoda per al diari en el qual treballava i que l’acaba d’acomiadar. L’acompanyen en escena la seva germana, que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en plenitud, i una víctima que exigeix que el seu cas surti a la llum pública. Totes tres han anat a parar a un carreró sense sortida del qual només podran sortir-ne dient aquelles coses que són tan difícils de dir… La censura en l’àmbit públic, en aquest cas el món del periodisme, i també en el privat, en aquest cas la família, és el motor d’aquesta història amarga i tendra a la vegada.

Finalista a actriu de repartiment (Imma Colomer) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a text (Pau Miró) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Un tret al cap

18/07/2017

Veritats i postveritats

per Núria Sàbat

A poc a poc i peça a peça, l’obra de Pau Miró guanya en textura i matisos. Progressivament, el dramaturg barceloní es va consolidant com una veu pròpia i cada cop més sòlida que de ben segur el temps afinarà.

Un tret al cap és un text ben nuat que desperta l’interès i enganxa l’espectador gràcies a l’encertada dosificació d’humor, ironia, tendresa i mala llet, juntament amb un punt d’intriga o de sorpresa que ens manté atents durant tota la funció.

A través de la veu de tres dones –dues germanes; l’una periodista i l’altra contista, que el destí ha tornat a unir, i una jove que irromp inesperadament en les seves vides– Miró ens parla, aquest cop, de l’ètica periodística, de l’evolució del periodisme i, de retruc, d’aquella nova condició que li sembla indissociable i que no només capgira els principis de la professió sinó la manera de viure-la i entendre-la. El fenomen de la postveritat –declarada la paraula de l’any per Oxfort Dictionaries– és un dels temes més habituals en qualsevol debat, col·loqui, conferència o article relacionats amb el periodisme, encara que sigui extrapolable a molts altres àmbits.

Tot i amb això, aquesta obra estrenada a la Sala Beckett dins el Festival Grec no se centra únicament i exclusiva en aquest fet, perquè al seu costat hi conviuen la desesperança i la desesperació; d’haver perdut la feina o no trobar-ne, de no arribar a final de mes, de sentir-se rebutjat, d’estar malalt... i que li serveixen per fer un retrat desencisat de la societat contemporània i del que la conforma; de nosaltres com a individus i com a éssers socials; de la manca de prejudicis i d’empatia, d’anteposar els interessos professionals als personals…

Dirigit pel mateix autor, amb l’ajut d’Alícia Gorina, el muntatge destaca per la tríada interpretativa, ja que les actrius s’hi aboquen plenament tot oferint un joc precís i àgil que en el cas d’Emma Vilarasau i d’Imma Colomer esdevé una sensacional partida de tennis, en què la pilota tan aviat és a mans de l’una com de l’altra.