Un tret al cap

informació obra



Intèrprets:
Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins, Imma Colomer
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull (A.A.I)
Vestuari:
Berta Riera
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Alícia Gorina
Producció:
Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia, Grec 2017 Festival de Barcelona
Autor:
Guy Foissy
Direcció:
Míriam Puntí
Sinopsi:

Tres dones formen un triangle encapçalat per una periodista massa incòmoda per al diari en el qual treballava i que l’acaba d’acomiadar. L’acompanyen en escena la seva germana, que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en plenitud, i una víctima que exigeix que el seu cas surti a la llum pública. Totes tres han anat a parar a un carreró sense sortida del qual només podran sortir-ne dient aquelles coses que són tan difícils de dir… La censura en l’àmbit públic, en aquest cas el món del periodisme, i també en el privat, en aquest cas la família, és el motor d’aquesta història amarga i tendra a la vegada.

Finalista a actriu de repartiment (Imma Colomer) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a text (Pau Miró) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Un tret al cap

29/07/2017

Molts fronts amb una sola bala

per Núria Cañamares

‘Un tret al cap’ dispara a molts fronts. A les relacions personals, a l’ètica professional (sobretot li toca el rebre al periodisme), a l’instint de supervivència i anhels aixafats en una societat tocada... Està carregada de reflexions que, si bé interessants, són tòpiques i queden a la superfície. Hi afloren també mitges lliçons apreses per les protagonistes a base dels cops que els ha donat –i encara els dóna– la vida en el si d’una moral que cau com una llosa sobre la dramatúrgia.

La trama consisteix en una història triangular entre dues germanes força distanciades (Emma Vilarasau i Imma Colomer) –una de les quals (Emma Vilarasau) és una veterana periodista que acaba de ser acomiadada del diari– i una jove plena d’ambició (Mar Ulldemolins) que ha deixat la feina perquè no la suportava més i vol denunciar les males pràctiques de l’ex-empresa a través dels mitjans.

Com es veurà, es necessiten les unes a les altres per sortir del malestar en què es troben. I és aquí, precisament, en els seus camins personals i lligams establerts, on hi ha la llum de l’espectacle. El sarcasme agut de les germanes, la impertinència de la jove, la gata Muriel que ja forma part del mobiliari de la casa o la pitjor de les notícies... doten d’ànima l’argument, traslladant la crítica de la censura pública a l’esfera més íntima.

Malgrat el sotrac en la dramatúrgia i una posada en escena amb un ús discutible del flashback i projeccions, l’interès de la història (amb els seus girs), el text àgil i la brillant interpretació de les actrius sostenen una obra entretinguda i actual que convida al debat.