William Shakespeare, quan va escriure l'obra que es considera pràcticament el seu testament literari, «La tempesta», va desterrar el seu heroi Pròsper, el duc de Milà, i la seva filla Miranda, en una illa deserta. Diria que no els va preguntar quines tres coses s'hi emportarien i, per això, pare i filla, s'hi van trobar amb una sabata i una espardenya. El duc de Milà, que s'hi va moure com un mag —ja voldria tenir els seus poders ultraterrenals el veterà Hausson de La Seca!— va acabar desencadenant una tempesta per venjar-se de tothom i el que va aconseguir és posar-se en contacte amb l'altre món.
Els viatges, ni que siguin virtuals o a l'altre món, canvien fins i tot els ducs. I Pròsper va renunciar finalment a la mala bava i al patriarcat poderós que arrossegava i va permetre que la seva filla Miranda trobés l'amor de la seva vida. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s'ha fos, es va adreçar al poble —els espectadors— i els va dir una cosa semblant a: «Perdoneu-me, però no tornarà a passar».
Fins aquí el que Shakespeare, després de l'estrena del 1611 a Londres, va deixar amb «La tempesta» per a la posteritat. I vet aquí el que la companyia del Projecte Ingenu ha elaborat, en una mena de trilogia singular, després de «Hamlet» i «Romeu i Julieta»: una proposta que arrenca després del final del duc de Milà, Pròsper, i que amb algunes picades d'ullet a referències de personatges i seqüències de l'obra original, s'endinsa en la memòria i, en un salt simbòlic molt contemporani, més aviat a la pèrdua de la memòria.
No és estrany, doncs, que en alguns moments sembla com si Projecte Ingenu hagi entrat en un geriàtric molt especial —que s'adonin els espectadors, quan surten de la sala després de setanta minuts, de la pila de sabates de goma blanques d'infermeria que hi ha a terra, un cop desmuntat tot l'atrezzo del muntatge—. ¿I qui és l'avi que pateix demència senil? Doncs, precisament, el duc de Milà, Pròsper, que fa memòria a través del record que s'esvaeix, del que va ser i del que va fer, abans de desencadenar la seva tempesta venjativa.
«Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta» és un espectacle eminentment teatral, sí, però que es pot reivindicar també i amb fonament de causa, com un espectacle coreogràfic. Teatre-dansa o Dansa-teatre amb un treball de moviment que en una de les primeres seqüències —la dels servidors que van i vénen de la cuina a la taula del duc i Miranda— sembla que hagin fet un curset accelerat en una escola d'hostaleria sense que trenquin cap plat ni que s'aboqui ni es faci miques la sopera de la vaixella.
L'espectacle és tan físic que entra pels porus perquè els espectadors se n'amarin. Ni una paraula. Teatre mut, vaja, com el cinema de l'antigor. I amb una música original, de la qual és autora una de les actrius, Neus Pàmies, que es mereix tota una menció especial perquè combina la música tradicional més pròxima amb la clàssica més antiga fent que els set intèrprets —Víctor Rodrigo és el veterà coreògraf i ballarí que interpreta el paper de Pròsper— es converteixen com aquell qui no vol la cosa en una coral de cambra esplèndida.
Marc Chornet, autor de l'adaptació i director del muntatge, i Laura Clos (Closca), dissenyadora de l'espai i la il·luminació, han creat un espai central a la Sala Joan Brossa de La Seca molt auster, però també molt suggerent en plasticitat: una banyera, un catre noble, una taula de menjador, un armari de cuina amb la vaixella... i aparells que diria que porten la memòria al vintage dels seixanta-setanta del segle passat: els telèfons de disc penjats, el televisor vell que projecta imatges de cases reials fent un salt en el temps passant per la imatge de la casa dels Borbons més recent i fins a fets d'ara mateix com les recàrregues policials espanyoles de l'1-O, a més d'imatges internacionals o la del drama dels refugiats, o les més banals d'un partit de futbol. Només unes columnes fan que els espectadors a dues bandes perdin, en alguns moments, la visió de segons quins personatges (una qüestió d'importància mínima subjecta sempre a la posició de cada espectador).
La companyia admet la seva influència teatral. Es refereixen al teatre de Heiner Goebbels, Jan Lawers, Christoph Marthaler o Carles Santos. I no amaguen que s'emparen en Heiner Müller quan en l'adaptació de «Hamlet Machine» començava amb l'afirmació: «I was Hamlet». Doncs, això, «Vaig ser Pròsper...», un brillant exercici d'experimentació, de risc teatral, de reptar els espectadors contra la convenció de la comoditat, d'exercir la imaginació i forçar el pistó de la poesia visual.
La companyia de Projecte Ingenu té un decàleg de principis: volen ser ingenus, volen jugar, volen fer recerca, volen fer entrenament per millorar, volen fer un treball col·lectiu, el volen fer artesà, volen trobar la bellesa estètica, volen fer música, volen furgar en la terra, el foc, l'aigua i l'aire i, sobretot, no volen renunciar a l'herència, el que han estat i el que són, buscant les arrels. «Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta» reuneix honestament totes aquestes intencions. Només cal que els espectadors vulguin viure i compartir plenament aquestes experiències. (...)
