Vuelos

Dansa | Familiar

informació obra


Direcció:
Enrique Cabrera
Intèrprets:
Jimena Trueba Toca, Jonatan de Luis Mazagatos, Pedro Dorta Morales, Carolina Arija Gallardo, Raquel de la Plaza Húmera
Ajudantia de direcció:
Raquel de la Plaza Húmera , Jimena Trueba Toca
Composició musical:
Luis Miguel Cobo
Escenografia:
Elisa Sanz
Vestuari:
Elisa Sanz
Il·luminació:
Pedro Yagüe
Vídeo:
Álvaro Luna
Caracterització:
Ricardo Vergne (atrezzo)
So:
Lalo Gallego Blanco
Companyia:
EMPIRIC
Autoria:
Sinopsi:

El món fascinant de Leonardo da Vinci inspira un espectacle de dansa que és tota una invitació a fer volar la imaginació. Els invents del geni del Renaixement es converteixen en protagonistes. 

Autòmats, videoprojeccions, plans i dissenys dels objectes més diversos i sorprenents... Tots ocupen l'escenari del Sant Andreu Teatre (saT!) en un espectacle familiar que converteix en dansa els grans invents d'un dels genis més coneguts del tots els temps. 

Perquè Leonardo da Vinci, les seves màquines i també les seves pintures i escultures, són els protagonistes d'un espectacle que no vol educar ni entretenir, sinó convidar els espectadors a mirar, pensar i sentir d'una manera nova. També a dubtar, perquè el dubte és el motor del pensament i el pensament, un acte subversiu que, com diu la companyia, converteix l'espectador en ciutadà.

Crítica: Vuelos

06/07/2016

De nou, una proposta fresca, intensa, juganera d'Aracaladanza

per Jordi Bordes

Aracaladanza té l'estrany privilegi de ser la companyia històrica més ambiciosa de dansa familiar. Perquè sempre pensa en gran. I, per ara sempre se n'ha sortit bé. No només pel resultat dels seus treballs, si no també (i sobretot) perquè els teatres han entès que és una proposta imprescindible i que es mereix el cost de més del catxet corresponent. companyia habitual del Mercat de les Flors, també es prodiga en espais en què defensen la creació de camins per fer mes atractiva la dansa al públic familiar. De fet,és una proposta que també atrapa els espectadors adults.

Després de fer una trilogia dels pintors amb El Bosch (Pequeños paraísos, 2006), Magritte (Nubes, 2009) i Miró (Constelaciones, 2013) s'han deixat persuadir per l'home del Renaixement total, el científic i artista alhora: Leonardo da Vinci. Davant de la seva immensa obra, pràcticament s'han autolimitat a il·lustrar els seus enginys de vol. Segurament. és una mesura necessària, tot i el risc de caure en la perillosa repetició. Els espectacles d'Aracaladanza juguen sempre amb continus canvis de quadres, personatges que retornen  rítmicament, vestuari gasós i de gran volada i imatges impossibles. En efecte, en aquesta peça han respost bé al seu receptari i han insistit més en les il·lusions òptiques (amb continúes referències als jocs de miralls de Phillip Declouffé amb peces com Sombreros, 2007). Potser els hi ha faltat un punt de màgia perquè l'espectativa d el'univers de Lenoardo és èpic i es podia haver muntat algun instant de vol real, com el que han creat,amb una artesania que també recorda la forma de treballar d'Aracaladanza la Perla29 a Els cors Purs (Romea, 2016).

Aracaladanza compleix amb espectatives i aconsegjueix atrapar l'atenció i mantenir un soimriure tendre, tant entre els fills com ambv els tiets. Aquesta és la seva veritable màgia, a partir d'una dansa oberta, d'amplada de braços i grans desplaçaments.