W.W. (We Women)

informació obra



Intèrprets:
Julie Dossavi, Minako Seki, Shantala Shivalingappa, Sol Picó
Producció:
Festival Internacional de Buenos Aires, Cia. Sol Picó
Músics:
Adele Madau, Lina León, Marta Robles
Ajudant de direcció:
Verónica Cendoya
Escenografia:
Joan Manrique
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Stéphane Carteaux
Vídeo:
Funky Monkey, La Fuga Films / Mayo Films
Companyia:
Man Drake / Tomeo Vergés, Cia. Solitària
Direcció:
Tomeo Vergés
Autoria:
Adrien Mondot, Aleix Aguilà
Sinopsi:

Íntimes, interculturals, artístiques... Així van ser les trobades de Sol Picó amb les dones que l'acompanyen en aquest espectacle. En coreografies anteriors, l'artista ja s'havia plantejat interrogants sobre el món femení, però és aquí on aborda el tema més directament. I per fer-ho, ha demanat a un seguit d'artistes amb arrels a països tan diversos com l'India, Benín o el Japó que reflexionin, des de prismes diversos, sobre les seves experiències, sobre la identitat i les barreres de gènere.

Tot plegat forma un projecte col·laboratiu sobre la dona d'avui i la seva situació en el món actual, en el qual cadascuna utilitza tècniques diverses i uns llenguatges que, tot i que potser són desconeguts per a les seves companyes, els serveixen per plantejar-se les mateixes preguntes: per què s'oblida tan fàcilment la contribució artística de les dones i per què desapareix el seu llegat? Com es viu el contrast entre la tradició i la modernitat?

Com és possible que en ple segle XXI encara convisquem entre algunes tradicions que permeten la vexació de la dona?

Crítica: W.W. (We Women)

07/07/2015

Feminisme global

per Manuel Pérez i Muñoz

Sol Picó ha reunit diferents perfils d'artistes del moviment per parlar de la dona al segle XXI. Des de Benin (Julie Dossavi) al Japó (Minako Seki), vers l'Índia (Shantala Shivalingappa) i de retorn a Europa (la pròpia Picó), quatre ballarines més tres músics, totes dones.

Les peces del trencaclosques són summament atractives (arrels flamenques, butoh, kuchipudi tradicional bengalí...) i les intencions encomiables, per més que en alguns moments la dramatúrgia s'enredi en l'obvietat d'imatges de lapidació, maltractament masclista o representació de rols sexistes encara latents. Per sort el toc d'humor marca de la casa refresca el punt de vista per moments solemne i discursiu.

Tampoc no brillen especialment els moments de sincronia entre les quatre ballarines, massa dispars en essència per fer lliga com a conjunt. En aquest sentit, no és casualitat que l'espectacle tingui els seus quadres més brillants en els respectius treballs individuals, o en aquells duets que permeten florir en contraposició el voluptuós personalisme de cada intèrpret.

Trivial