W.W. (We Women)

informació obra



Intèrprets:
Julie Dossavi, Minako Seki, Shantala Shivalingappa, Sol Picó
Producció:
Festival Internacional de Buenos Aires, Cia. Sol Picó
Músics:
Adele Madau, Lina León, Marta Robles
Ajudant de direcció:
Verónica Cendoya
Escenografia:
Joan Manrique
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Stéphane Carteaux
Vídeo:
Funky Monkey, La Fuga Films / Mayo Films
Companyia:
Man Drake / Tomeo Vergés, Cia. Solitària
Direcció:
Tomeo Vergés
Autoria:
Adrien Mondot, Aleix Aguilà
Sinopsi:

Íntimes, interculturals, artístiques... Així van ser les trobades de Sol Picó amb les dones que l'acompanyen en aquest espectacle. En coreografies anteriors, l'artista ja s'havia plantejat interrogants sobre el món femení, però és aquí on aborda el tema més directament. I per fer-ho, ha demanat a un seguit d'artistes amb arrels a països tan diversos com l'India, Benín o el Japó que reflexionin, des de prismes diversos, sobre les seves experiències, sobre la identitat i les barreres de gènere.

Tot plegat forma un projecte col·laboratiu sobre la dona d'avui i la seva situació en el món actual, en el qual cadascuna utilitza tècniques diverses i uns llenguatges que, tot i que potser són desconeguts per a les seves companyes, els serveixen per plantejar-se les mateixes preguntes: per què s'oblida tan fàcilment la contribució artística de les dones i per què desapareix el seu llegat? Com es viu el contrast entre la tradició i la modernitat?

Com és possible que en ple segle XXI encara convisquem entre algunes tradicions que permeten la vexació de la dona?

Crítica: W.W. (We Women)

07/07/2015

Dones, ball i tòpics

per Jordi Sora i Domenjó

La dansa dels nostres temps, discurseja. És un dels seus excessos. I allà on la narració (el sentit dramatúrgic) hauria de delimitar l'espai concret dels personatges, l'argument (la retòrica política) acaba fent-se omnipresent fins a resultar simplificador. Això Sol Picó ho sap prou bé i amb indissimulat posicionament es pregunta a “W.W. (We Women)” per aquella “fórmula cohesionada i culturalment tipificada, capaç d'adaptar-se a diferents contextos i significats” que és com es defineix en literatura un tòpic. Per fer-ho, compta amb la participació d'un grup de ballarines i músiques de qualitat superlativa i a qui ha demanat sobre el discurs que al voltant de la seva condició de dones la societat a la qual pertanyen ha anat elaborat i perdura actualment.

De tant evident la llista de greuges i injustícies, fa basarda recordar-la aquí. La submissió resultant és inadmissible, i la resposta de qualsevol de nosaltres només pot ser de denúncia. I amb l'alerta, a sobre, que no estem parlant pas de coses del passat, perquè no s'escapa cap país ni tradició d'aquella ignomínia. Assistir a un espectacle de dansa amb un discurs tan clar, ho dèiem, pot resultar tant necessari com reiteratiu.

Però la solució del grup per evitar aquest problema arriba de la celebració de la pròpia feminitat. I els instruments necessaris, com s'esdevé en una obra d'aquestes característiques, la música i el ball. En aquest punt hi trobem excel·lència: en un solo de Sol Picó, amb les seves sabatilles de punta vermelles mentre taconeja en una superfície metàl·lica; en el moment que protagonitzen les quatre ballarines seguint la dansa índia de Shantala Shivalingappa; en l'angoixant i delicada japonesa Minako Seki penjada dels cabells a una corda d'estendre la roba; o en els moviments identitaris de la francesa d'origen africà Julie Dossavi. El flamenc és el fil conductor de la peça, interpretat en directe per la violinista Adele Madau, la veu i la flauta de Lina León, i la guitarra de Marta Robles. I l'entorn escenogràfic, un camp de refugiats. Una festa interpretativa és això que ofereixen aquestes 7 dones. Fragments on el discurs queda només apuntat, relegat, i pren protagonisme els seus cossos i qualitat artística, que és com acostuma a ser més nítida una idea en dansa.

Trivial