W.W. (We Women)

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Julie Dossavi, Minako Seki, Shantala Shivalingappa, Sol Picó
Producció:
Festival Internacional de Buenos Aires, Cia. Sol Picó
Interpretació musical:
Adele Madau, Lina León, Marta Robles
Ajudantia de direcció:
Verónica Cendoya
Escenografia:
Joan Manrique
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Stéphane Carteaux
Vídeo:
Funky Monkey, La Fuga Films / Mayo Films
Companyia:
Man Drake / Tomeo Vergés, Cia. Solitària
Direcció:
Tomeo Vergés
Autoria:
Adrien Mondot, Aleix Aguilà
Sinopsi:

Íntimes, interculturals, artístiques... Així van ser les trobades de Sol Picó amb les dones que l'acompanyen en aquest espectacle. En coreografies anteriors, l'artista ja s'havia plantejat interrogants sobre el món femení, però és aquí on aborda el tema més directament. I per fer-ho, ha demanat a un seguit d'artistes amb arrels a països tan diversos com l'India, Benín o el Japó que reflexionin, des de prismes diversos, sobre les seves experiències, sobre la identitat i les barreres de gènere.

Tot plegat forma un projecte col·laboratiu sobre la dona d'avui i la seva situació en el món actual, en el qual cadascuna utilitza tècniques diverses i uns llenguatges que, tot i que potser són desconeguts per a les seves companyes, els serveixen per plantejar-se les mateixes preguntes: per què s'oblida tan fàcilment la contribució artística de les dones i per què desapareix el seu llegat? Com es viu el contrast entre la tradició i la modernitat?

Com és possible que en ple segle XXI encara convisquem entre algunes tradicions que permeten la vexació de la dona?

Crítica: W.W. (We Women)

09/07/2015

Increïble: no paren quietes però no ballen

per Jordi Bordes

Sol Picó és una ballarina que s'enfronta a tot amb honestedat i contundència. té, al seu ADN un gust per un humor que li ajuda a  bastir una certa dramatúrgia i una potència de cames que alliberen els seus braços i tot el seu tors. En aquest treball, més que pretendre fer un muntatge definitiu que completi els seus 20 anys de companyia (ja ho va celebrar amb el "One hit wonders" al Temporada Alta), inicia una recerca al costat de tres còmplices d'escena. Destaca Shantala per la seva finor i joventut. És la més diferent de totes i la que captiva millor el públic, sigui darrere una cortina o convulsionant la columna vertebral a cop de guitarra flamenca. La dansa índia ((kuchipudi) no queda tant lluny de les arrels del flamenc. 

La llàstima és que la peça sembla que busqui més imatges que impactin i sorprenguin que un fluir coreogràfic. I, per això, les ballarines i les tres intèrprets de música es mouen contínuament i es fa difícil enfocar la coreografia neta. La peça porta molts mesos de preparació ara que, possiblement, no suficients d'assaig de les quatre components. Una mirada externa (Sol Picó la pretenia tenir però no ha sabut calibrar prou bé) faria net de molt soroll i mantindria l'essència: una dansa en què les quatre "refugiades" dialoguen, discuteixen i treballen juntes en la convivència de tothom. Ara, només destaquen els "solos" i encara, a vegades els uns es trepitgen els altres. si el que es pretenia era fer el salt de solo a duet, llavors hauria de créixer la connexió en el ball entre les dues intèrprets que comparteixen (i no combaten) al prosceni. Llàstima. Segurament, la peça tindrà segona oportunitat al Mercat de les Flors. i molt probablement haurà corregit bona part d'aquests desajustos. És cert que en aquesta versió, totmi que puntualment, aconsegueix estampes impactants i poètiques.


Trivial