W.W. (We Women)

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Julie Dossavi, Minako Seki, Shantala Shivalingappa, Sol Picó
Producció:
Festival Internacional de Buenos Aires, Cia. Sol Picó
Interpretació musical:
Adele Madau, Lina León, Marta Robles
Ajudantia de direcció:
Verónica Cendoya
Escenografia:
Joan Manrique
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Stéphane Carteaux
Vídeo:
Funky Monkey, La Fuga Films / Mayo Films
Companyia:
Man Drake / Tomeo Vergés, Cia. Solitària
Direcció:
Tomeo Vergés
Autoria:
Adrien Mondot, Aleix Aguilà
Sinopsi:

Íntimes, interculturals, artístiques... Així van ser les trobades de Sol Picó amb les dones que l'acompanyen en aquest espectacle. En coreografies anteriors, l'artista ja s'havia plantejat interrogants sobre el món femení, però és aquí on aborda el tema més directament. I per fer-ho, ha demanat a un seguit d'artistes amb arrels a països tan diversos com l'India, Benín o el Japó que reflexionin, des de prismes diversos, sobre les seves experiències, sobre la identitat i les barreres de gènere.

Tot plegat forma un projecte col·laboratiu sobre la dona d'avui i la seva situació en el món actual, en el qual cadascuna utilitza tècniques diverses i uns llenguatges que, tot i que potser són desconeguts per a les seves companyes, els serveixen per plantejar-se les mateixes preguntes: per què s'oblida tan fàcilment la contribució artística de les dones i per què desapareix el seu llegat? Com es viu el contrast entre la tradició i la modernitat?

Com és possible que en ple segle XXI encara convisquem entre algunes tradicions que permeten la vexació de la dona?

Crítica: W.W. (We Women)

07/07/2015

El tema es mereixia millor resultat

per Montse Otzet

Sol Picó, com a dona i coreògrafa ens té molt acostumats a veure en els seus espectacles una part molt potent reivindicativa, de lluita i humor. A We Women el tema és la condició humana de la dona,  com persona i també des de la seva posició com artista. Aquesta qüestió és suficientment seriosa i suggerent com perquè Picó hagués esmolat els seus dots creatius i edificat un muntatge punyent, sense veures obligada a deixar de costat algunes píndoles d'humor.

La idea d’afrontar la problemàtica que representa ser dona, aquí i a altres països, és bona i oportuna encarar-la ara, quan la coreògrafa disposa de moltes eines que li ofereix la maduresa. Però We women no aconsegueix allò que el tema sembla oferir i el resultat és un muntatge que no acaba d’enllaçar bé les seves parts, que pateix alts i baixos i que la dramatúrgia de Roberto Fratini no és capaç de relligar.

Dins i fora d’ unes precàries tendes de campanya, instal·lades en un espai on la sorra n’és protagonista com element i metàfora, set dones narren en l’àmbit individual, a través de la dansa, la música i la veu, les seves experiències; costums que en determinats moments comparteixen amb les companyes d’aquest possible camp de refugiades, amb qui troben tant suport i comprensió com increpació.

Julie Dossavi, potent ballarina de color, nascuda a Berlín; Minako Seki, japonesa menuda i d’aparença fràgil; Shantala Shivalingappa de l’India, elegant i subtil, i Sol Picó, un còctel explosiu de força i entrega, són les ballarines que intercalen i comparteixen tècniques de dansa tan diferents com són la dansa africana, contemporània, butoh, hindú i flamenc. Una mixtura que aconsegueix moments bonics i algunes  espurnes d’emoció i humor, però que no arriba a afermar-se suficient com per què l’obra obtingui un resultat sòlit i ben entrellaçat, en el que moments gratuïts i recurrents no hi haurien d’estar presents.

Adele Madau, Lina León i Marta Robles, ofereixen una bona interpretació musical a base d’instruments i ritmes molt diversos, a la vegada que s’integren de ple a l’espectacle i comparteixen repliques amb les seves companyes de dansa.


Trivial