Un rellotge a la finestra, interpretat per Diana Gómez i Júlia Truyol a la final del Torneig, impregna la conversa de política entre dues desconegudes, com qui parla de macroeconomia conscient que el seu vot no corregirà gaire res. Es topa amb ç el plantejament d'una votant d’esquerres que dubta entre el vot útil o decantar-se per una mirada anarquista en què el sistema exploti davant d’una abstenció superior al 50%. Seguint aquesta tesi, quan hi hagi més persones que es neguin a perpetuar el sistema que voluntariosos defensors del sistema menys nociu possible per a la societat, les institucions hauran quedat desbancades i ni Correus tindrà la legitimitat per enviar documentació oficial. La conversa, fruit d'una badada, és entre una noia, que creu que la classe social s'hereda, amb la funcionària de Correus que palpa la precarietat en una feina que li exigeix notable dosi de paciència. El causant d la trobada fortuïta és l'Andy, el xicot que no apareix mai i que, sense ser-ne conscient, és la causa d’un duel dialèctic i de classe entre la cartera i l’aspirant a estudiant de circ. La peripècia de Lali Álvarez, que ha aprofitat aquesta participació per ficar cullerada en tot allò que li empipa sobre la banalització de la política, té un gir final metateatral que prova de posar en pràctica les conclusions de les enquestes polítiques. Aquesta divertida i delirant provocació li ha permès fer bons els pronòstics dels darrers xx anys, en què sempre les dramaturgues guanyen el Torneig. La llista és aclaparadora. Abans d'Álvarez, han triomfat Carla Rovira (El canvi, 2022); Bàrbara Mestanza (Niñata, 2021); Mar Monegal (Monopoli 2020); Lara Gost (Matar el pare, 2019): Cristina Clemente (M’he posat les ulleres de mirar carregadors, 2018); Laia Alsina (A l'altre barri, 2017); Marta Barceló (Tocar mare, 2016), Clàudia Cedó (DNI, 2015). Nomes en les primeres edicins, en qupe encara no hi havia partitat a les candidatures van guanyar dramaturgs: Roger Peña (El recanvi, 2014); Jordi Oriol (Muda, muda 2013); David Plana (La casa del bosc, 2012) i Jordi Galceran (El crèdit, 2011).
L'altre finalista va ser Sergi Baos amb Per tot allò que ens uneix. En aquesta comèdia, interpretada a la final per Carles Martínez i Ivan Benet, planteja un àpat informal entre dos companys de partit, en el moment en què un d’ells, ja ben situat, aconseguirà un espai de privilegi per a l’altre. En la conversa, aparentment triomfal, emergeixen els fantasmes i els motius per esdevenir cadàver polític abans de començar a figurar com a candidat amb possibilitats de ser elegit. Baos insinua les travetes d’un partit conservador que amaga la seva cosmovisió per no perdre encant electoral ampli. Les punyalades es claven sota la taula; no a l’esquena, que seria perjudicial per a la imatge del partit.
En aquesta edició del torneig, tots els duels els ha presentat la primera drag king, Faraonix (Mrta Aran descobrint la seva nova masculinitat). Des de l'humor i amb un evident gaudi per la disfressa, i els pantalons de butxaques fondes, ha jugat amb el públic amb la provocació i la normalitat de vestir com un vulgui, sense necessitat d'autoparodiar-se no tampoc de fer-se intocable. Aran, de fet, ja va explorar els drag kings en la seva adaptació del Parking Shakespeare: King's night, o el que vulgueu. que la purpurina i la brillantina treguin privilegis i reparteixein responsabilitats i compromisos entre totes les persones!
Al migdia, també s’ha descobert l’escola guanyadora de la cinquena edició del Torneig de Dramatúrgia als instituts. La Salle Girona, que va guanyar la primera edició, ha repetit reconeixement amb Micos, De les primàries dels partits a les polítiques més primàries: recuperant l’instint animal dels primats se salvaria la humanitat? A Micos, Mel Salvatierra i Francesc Cuéllar representen una primera cita inusual entre una noia que fa mig any que no té parella i el cosí d’una amiga de la noia, que té una dèria molt particular. Micos és una revolució dels primats podria salvar la humanitat (si és que s’obvia la referència d’El planeta dels simis). Les altres tres propostes plantejaven dues possibles relacions de parella (No vull, de l’IES Vallvera, i Amor en temps de protesta, de Fedac Sant Narcís) i una estratègia (també prou caníbal) per aconseguir ser un noi d’èxit a l’aula. La proposta de l’institut Salvador Sunyer imagina com la germana gran (Tamara N’Dong) protegeix el petit (Roger Vilà) de la seva obsessió, a La lliçó.
