XI Torneig de Dramatúrgia Catalana

informació obra



Autoria:
Bàrbara Mestanza, Oriol Morales i Pujolar, Aina Tur, Albert Tola, Bernat Molina, Begoña Tena, Carmen Marfà,, Yago Alonso
Sinopsi:

El públic torna a tenir tot el poder per decidir qui és la millor autora o autor d’aquest clàssic combat teatral

El festival torna a oferir el seu Torneig de Dramatúrgia per streaming. També des de casa es podrà gaudir de la primícia dels vuit textos participants. Quatre combats, dues semifinals i una gran final per decidir qui de les vuit dramaturgues i dramaturgs que es presenten enguany (Yago Alonso, Carmen Marfà, Bàrbara Mestanza, Bernat Molina, Oriol Morales, Begoña Tena, Albert Tola i Aina Tur) es proclama guanyador o guanyadora. Una opció a distància inaugurada l’edició del 2020, que torna per la gran acceptació que va tenir.

Crítica: XI Torneig de Dramatúrgia Catalana

13/12/2021

Terratrèmol Yanes

per Jordi Bordes

El repte d'aquesta edició és fer un breu comentari de cada una de les 8 obres del Torneig de Dramatúrgia. D'arrencada, i, si no hi ha situacions imprevistes és clar que el denominador comú és la presentació de Meritxell Yanes. Un terratrèmol que casa molt bé amb les candidates en clau de comèdia, i que vigila de no trepitjar el drama si es dóna el cas. Ella hi serà, en principi, les 4 sessions (del cistell d'embotits per al que passi tanda) que donaran pas a les semifinals del cistell de bolets (per als guanyadors) i a la final amb el celebrat àpat al Can Roca (pel que celebri el triomf final). Ella sempre s'autoconvida és un gag tant divertidament previsible com confondre el nom del tècnic... La sorpresa ha arribat a la final que Cristina Clemente ha recuperat el micro i els guants de boxa.

Advertim, de pas, que ho seguirem per streaming, amb el que això implica de limitació (no poder captar el pols del públic i estar amenaçat a talls de línia o baixada de connexió del wifi). En fi. ;)

Port Llevant és obra d'Oriol Morales. El dramaturg va optar per un drama ben roent. Dos amics recorden al tercer del grup, que havia mort a puntades de peu per un grup de companys de l'institut mentre el cridaven "Maricón". Morales fa un paral·lelisme tràgic entre el somni del Llorenç, 15 anys enrere quan va morir, i el seu destí. El jove assassinat reclamava que s'eliminés una construcció a tocar de la costa que pertorbava la vista de la Natura. Va ser en aquest espai on es va produir el crim. I on, probablement veuria la darrera sortida del sol. Els dos amics (interpretats per Neus Ballbé i Pol Vinyals) li reten un homenatge a la punta on es trobaven amb ell i comproven que, finalment, l'edifici s'ha arrencat d'arrel. Morales tira de gironisme però no per a aconseguir els favors del públic (que l'hauria de votar) si no perquè és el seu univers habitual. També s'hi localitzava Bruels, per exemple. La situació recorda a la trobada de Karaoke Elusia (un dels tres amics ha hagut d'escapar de l'institut per bulling i es retroben al cap d'un any, un cop han acabat l'institut). També és inevitable pensar en Wasted, una retrobada d'amics al cementiri a parlar amb el líder del grup. També han passat un grapat d'anys i comproven com tots els somnis dels amics han caigut a l'abisme del fracàs i només queda íntegre el de l'amic que va morir i no va tenir temps a veure com declinava. La peça de Morales deixa interrogants oberts com ara, quina va ser la condemna dels 4 joves (David, Adrià, Albert i Enric) que van agredir Llorenç. O com poden certificar amb tants detalls l'agressió si cap dels dos amics hi eren presents. Podria créixer i convertir-se en un muntatge dramàtic, si és d'interès del dramaturg.

Sobre sorra banyada és de Bernat Molina (guanyador del Torneig de dramaturgia de Palma). També trenca el tòpic que el públic voti més alegrement la comèdia. És un altre drama psicològic en què l'ambigüitat és la base per anar traslladant l'espectador d'una trobada fortuïta en un parc entre la mare i la filla a la situació real (que no podrem desvetllar). A la primera ronda, Anna Sahun és la mare i estrella teatral de reconeixement internacional que té remordiments d'haver abandonat massa vegades la seva filla. Mireia Oriol és aquesta filla que, sembla, vol reconstruir els llaços amb la mare i prova d'aportar-li records agradables, instants que van compartir (encara que fos des de la distància). El que es troba a faltar més, és allò que ja no es pot corregir. I el període de la infància és breu i determinant. Els paral·lelismes shakesperians (Lady Macbeth), que van tenyint la trama íntima, tenen una gran força. Tot es vincla i porta a una realitat dolorosa i angoixant. Hi ha una amargor incòmode, d'actor que fa riure al públic quan el que voldria és abraçar el seu familiar, que es troba convalescent, al llit. O que no pot anar a comiadar-lo fins que la troupe de circ s'apropa a la llar on vivia el pare, un deix que transportava Corteo del Cirque du Soleil. I que és la realitat quotidiana i dura de molts intèrprets que combat amb l'ego de triomfar a l'escena, una victòria sempre efímera (La gavina, Eva contra Eva), que mai se sap si l'endemà, o d'aquí sis mesos es podrà tornar a disfrutar. Perseguir el vol d'un àngel és extenuant.

Niñata té tots els elements que marquen el treball de Bàrbara Mestanza. En aquesta obra, planteja una còmica situació entre una noia i un taxista. Els dubtes existencials i quotidians assolen la noia que increpa el taxista. Un se l'imagina cada cop més arrapat al volant escoltant la torrentera de discurs. És reveladora i complexa. Apunta maneres. La desproporció dels textos és immensa. I I les ganes d'anar-se per les branques (com qui busca un mocador al bolso i acaba endreçant l'estoig dels bolis) és divertida i atrapa l'espectador. El pobre xicot de la protagonista l'escolta, sense atrevir-se a qüestionar-la, i donant suport a les formes d'antipaternalisme. I que el vendaval, marca tempesta quan ja està a sobre seu, sempre amb una ironia brutal, a punt d'entrar al saló de plens per casar-se. Ara, no té la ràbia fosca d'altres textos de Mestanza (Pocahontas, Todas las flores). Es queda amb els simpàtics i amables castells de focs discursius, que l'apropen al patetisme de Mafia o F.A.M.Y.L.I.A.

Verònica una vegada i una altra d'Albert Tola renunciava a la comèdia (el gènere més celebrat al Torneig de dramatúrgia) per plantejar una relació incestuosa entre dos germans. La tecnologia (l'streaming es penjava repetidament) va fer impossible valorar-ne la situació de poder, i/o complicitat entre els dos personatges).

Sis hectàrees d'oliveres, d'Aina Tur s'endinsa en una situació dramàtica. Una jove trenca un trauma infantil. Cada diumenge, es feia vermut a casa i els tiets la tractaven despectivament mentre menjaven olives. Per això, ella acaba agafant una mania obsessiva a les olives. No ho desemmascara fins que troba un company a qui confiar-li aquest trauma i ho fa envoltada de les oliveres de l'avi. La peça va superar, de molt els 40 minuts. En realitat, es podria considerar un text acabat perquè resolia amb l'alliberament de la noia. Com en el cas de Mestanza, la desproporció del text l'acapara el personatge femení. De fet, el company remarca que vol escoltar-la, i li dona confiança abraçant-la perquè tregui els seus fantasmes de ben endins. Ell la considera una noia valenta, i s'exclama que, en els 33 anys que es coneixen, mai li hagués insinuat perquè aquesta fòbia per les olives... Aquest trencament amb una por antiga la relaciona directament amb Una galaxia de luciérnagas

Por de volar és un altre engranatge còmic escrit per Yago Alonso. Respon al dramatisme patètic que signa amb Carmen Marfà tipus Ovelles i Instruccions per enterrar un pare. Ara s'imagina una separació d'una parella en ple vol de plaer cap a Xipre. Una situació que arrenca una inestabilitat de l'avió que fa dir allò que amaga el subconscient. Els espectadors viuen alegrement la discussió afable i concloent de la parella. La crisi dels 7 anys ha estat insuperable. I ella se n'adona en aquell precís moment. No sembla que hi hagi espai per a la reconciliació, tot i que Pol, molt més insegur que la Carlota, provarà de recuperar la relació entre hotel i càmping. Se saben que, separats, viuran una indigència emocional i econòmica però, inexperts i alhora honestos, entenen que no hi ha cola que refaci aquesta trencadissa en ple vol.

Silurs és el text de Begoña Tena (guanyadora del torneig de dramatúrgia del País Valencià). Àlex Casanovas i Josep Julien interpretaven el paper de dos amics que decideixen fer un homenatge a un tercer. La comèdia amb la peripècia de fer de pescadors de silurs (tot i que en són uns principiants) es barreja amb moments més foscos de drama (el professor d'institut s'ha passat una any i mig tancat a casa, de baixa per depressió). El seu amic, un venedor capaç de glaçons al Pol Nord, també té les ombres de no haver agafat la trucada del tercer company, que, tot seguit se suïcidava. La peça té un to difícil perquè els dos extrems no es toquen i es confronten. Probablement, amb un treball de taula (que el torneig de dramaturgia no permet) s'abordaria des d'unes atmosferes amb un riure cínic i un drama desesperat. La pesca és tant patètica com els professionals polonesos que acaben enduent-se la glòria, deixant amb un pam de nas als autòctons (i inexperts que, tot i tenir la sort de cara no la saben aprofitar). Ben bé un reflex de la situació de l'amistat entre aquests dos adults que proven de reprendre la vida amb l'entusiasme que ja no els queda.

La impostora és el text de Carmen Marfà. que també passa el tall (com el seu company Yago Alonso amb qui ha escrit Ovelles i Instruccions per enterrar un pare). La situació recorda prou a la que Pere Riera va plantejar en la primera edició del Torneig amb Red pontiac (que posteriorment, traslladaria a escena). Emma Arquillué i una excel·lent Mercè Martínez (la mare desesperada d'una criatura de dos mesos) es topen fortuïtament i parlen de la maternitat. La mare és una patidora compulsiva. I l'antagònica una mare amb sentit comú. L'escena té una estructura enginyosa que revela uns pensaments que, en realitat són imaginats. Un exercici interessant i una comèdia infal·lible. La primera maternitat sempre és matèria teatral de primera. El pobre i dissortat Marc acabarà tenint la mare pacient que l'estima i l'abraça. Final feliç per a una comèdia que emmiralla totes les inseguretats dels que hem estat pares amb gens de traça.

Aquest vespre s'ha fet la final. Qui vulgui saber quina història ha donat pas a un àpat a Can Roca, que indagui als mitjans de comunicació. Serà una proposta viable a l'escanari l'any vinent? Moltes han trasndendit del ring del Torneig a l'escenari. L'any passat va guanyar Monopoly, de Mar Monegal, ara ja prepara producció i temporada a Barcelona

;)