Adeline Flaun forma part de Tinta negra, un col·lectiu d'actrius, actors i creadores escèniques negres a Catalunya. Ara, a la sala germana de Periferia Cimarronas (impulsat per Sílvia Albert Sopale i Karel Mena), presenta el seu darrer muntatge, impulsat en coproducció amb el Teatre Nacional de Martinica i el suport de l'Antic Teatre i el festival Oui!, a Barcelona. La presència d'aquest muntatge, així com de la sala de les Corts, trenca mínimament el biaix hegemònic d'intèrprets, direccions i dramatúrgies de blancs per a blancs. Des de Tinta negra i Cimarronas (sovint de bracet però també en altres espais com la Fènix, el Tantarantana, la Beckett o l'Antic), s'han entestat a significar allò que remet a les seves arrels per denunciar el neocolonialisme i per poder explicar en primera persona situacions que tothom hauria d'escoltar i assumir. Denise Duncan (El combat del segle, Negrata de merda), Silvia Albert Sopale (No es país para negras, Blackface y tras vergüenzas) o Kathie Sey (Tituba. Bruixa, negra i ramera) són només alguns exemples d'aquesta finestra que tenim massa sovint amb les persianes baixades. Ara, Flaun, fa un pas més i relaciona a Yo, dispositivo Venus una distopia que vincula els referents culturals familiars amb un treball aparentment innocent: posar veu a dones virtuals que atenen serveis sexuals. Amb normalitat, exposa una situació aparentment antagònica: el món dels avatars amb el ritual més ancestral. Furga en els seus referents com també va fer Jordi Prat i Coll en clau de farsa a Els Jocs florals de Canprosa o a l'Autoodi de la companyia Esbord, formada per Pere Seda i Sònia Arias.
Flaun, que interpreta una peça que ella mateixa ha escrit i dirigit amb notables col·laboracions per a la construcció de l'avatar (Saïdou Bernabé / Parallel14 Studio), l'audiovisual (Yannis Sainte-Rose) o l'escenografia molt versàtil (Félix Gane y Jean-Marc Bullet) així com l'espai sonor de Clara Aguilar és una actriu que manté diferents veus, alhora: Quan parla amb la mare, quan fa d'avatar, quan es refereix al públic de la seva història personal i, fins i tot, quan entra en contacte amb les que pretenen boicotejar aquesta xarxa. Desplega un treball actoral i abstractes moviments coreogràfics que denoten les diferents veus d'un mateix personatge. En aquest sentit, és interessant perquè revela molts jo dins del propi cos, unes extensions que arriben a donar veu a l'avatar, i també a tenir una complexa relació familiar que, més aviat, procura mantenir distant.
És una peça ambiciosa amb projeccions a dues pantalles que permeten veure la intèrpret al darrere gràcies al joc de les llums. El diàleg entre la veu i l'avatar és una lluita coreografiada inquietant. El ritual amb les fruites remet a una festa dels sentits remota. Segurament, com en la majoria de les primeres obres (anteriorment ha presentat l'obra comunitària i documental Barcelona, entre dues aigües al Poblenou; o Umbral, al Tantarantana), té la necessitat d'entrar en massa temes, que deixa apuntats: Resulta un punt embolicat entendre les diferents línies de codis i el punt de vista del personatge en cada situació. Però és imprescindible escoltar-les, normalitzar i conèixer.
Aquests espectacles tenen, encara, un circuit massa reduït i això porta, molt possiblement, a què bona part dels muntatges es presentin en castellà. Trencar la distància de la llengua seria una oportunitat per guanyar en normalitzar la cartellera de petit format catalana, però és cert que per fer aquest salt (que exigeix un esforça afegit a produccions sovint molt precàries) cal la complicitat dels programadors.
