Deia Eduardo de Filippo que «les comèdies, com més napolitanes són, més universals resulten» i també que «el teatre significa viure de veritat allò que altres, en la vida, representen malament». Dues reflexions que són d’allò més oportunes per parlar del magistral muntatge A teatro con Eduardo que Lluís Pasqual ha edificat a partir d’un díptic format pel primer acte d’ Home i senyor , obra de joventut de l’autor, i La gran il·lusió , peça escrita el 1948 de marcat accent pirandel·lià.
La hilarant immersió en el món del teatre dels còmics de fira, en la primera entrega, i el contrast entre la realitat verdadera i la fictícia del segon text arrasen al Teatre Lliure de Montjuïc. Traslladar a l’escenari amb èxit l’atmosfera del radiant univers d’aquesta doble ficció només és possible amb una posada en escena àgil i plena de fantasia, i amb la qualitat d’un elenc format per 10 actors que es desdoblen en una vintena de papers. Un quartet de músics encapçalats pel cantant Robert González, a la vegada actor, anima els moments de canvi d’escena amb peces de música popular. Jordi Bosch i Ramon Madaula, sense desmerèixer la resta del repartiment, exerceixen de grans napolitans . És tanta la seva adaptació a l’esperit dels seus tragicòmics personatges, que semblen directament arribats d’aquella Nàpols de postguerra que tan bé dibuixen aquestes comèdies.
En la primera entrega, Genaro de Sia (un descomunal Bosch, de desbordada comicitat) posa fins a l’extrem la caricatura deliberadament grotesca durant els assajos de la seva companyia al vestíbul d’un hotel. Les rialles es precipiten sense fre a l’escenificar els preparatius, amb un apuntador (Marc Rodríguez) que deixa anar les seves frases quan l’actor ja les ha pronunciat. Una estupenda Francesca Piñón, obligada a gargamellejar de manera constant però de gest sempre precís, la no menys esplèndida Laura Aubert (també component del grup de músics) i una divertida Teresa Lozano, clienta de l’hotel, centren l’acció.
La segona peça mostra el poder de la ficció com a joc de transformació de la vida. Otto Marvuglia (una altra vegada un gran Bosch) és el típic entabanador, assistit per Zaira (una suggestiva Mercè Sampietro), que amb els seus trucs acabarà fent creure al que vol deixar-se enganyar que la il·lusió és més assumible que la realitat. Aquest és Calogero Di Spelta (impressionant Madaula, en un constant exercici de transformació), que veu com la seva infidel dona (una freda i elegant Aubert) desapareix dins d’un sarcòfag.
La trama mostrarà l’obsessió d’un gelós i cada vegada més malalt Di Spelta, que no s’atreveix a obrir una petita caixa que va posar a les seves mans el prestidigitador assegurant-li que amb aquesta acció reapareixeria la seva dona. El protagonista acabarà sent engolit, en un procés de fugida de la ment cap a un port més segur, pel deliri il·lusori. Una gran funció, amb rics detalls i amb matisos a càrrec d’un elenc en què també brillen Oriol Guinart i Albert Ribalta i l’escenografia d’Alejandro Andújar.
