Sembla, i és d’agrair, que d’un temps ençà, i
encara que sigui una mica amb comptagotes, alguns dels nostres directors més
aclamats hagin decidit –no pas fer-nos conèixer, perquè no crec que cap
afeccionat al bon teatre o al bon cinema ignori el nom i la figura d’Eduardo de
Filippo– fer arribar al gran públic la figura del gran dramaturg napolità amb
muntatges excel·lents que esdevindran tot un referent.
De les diverses obres estrenades, cal
destacar-ne especialment aquell memorable i multipremiat Dissabte, diumenge i dilluns que Sergi Belbel (amb O. Broggi com a
ajudant de direcció i Jordi Bosch i Mercè Sampietro com a parella protagonista)
estrenava al TNC el 2002; l’entranyable Natale
in casa Cupiello (Biblioteca de Catalunya 2010), dirigit per Oriol Broggi; L’art de la comèdia (TNC, 2015), en què Lluís
Homar ens oferia una lliçó de teatre (i de vida) senzillament magistral; i la
que actualment Lluís Pasqual presenta al Teatre Lliure.
La seva proposta, reveladorament titulada A teatro con Eduardo, s’enceta amb “Home
i senyor”, una peça molt curta construïda sota una de les fórmules més
apreciades pel dramaturg; el teatre dins el teatre, que ens convida a l’assaig
d’una migrada companyia ambulant en un petit i calorós poble de províncies. Un
exercici d’histrionisme hilarant que permet a la troupe comandada per Jordi Bosch guspirejar i crepitar a plaer. I
un cop l’engrescador aperitiu ens ha preparat per al plat fort, arriba “La gran
il·lusió”: un text enginyós, burleta i amb un rerefons “filosòfic” i no gens
banal, que permet establir múltiples lectures i paral·lelismes.
El rutilant muntatge ideat i dirigit per Luís
Pasqual compta amb un reguitzell d’intèrprets que donen el millor de si
mateixos. Oriol Guinart i Marc Rodríguez despleguen les seves sensacionals dots
còmiques; Laura Aubert confirma la seva mal·leabilitat com a actriu i com a
músic; Francesca Piñón, divertidíssima; Teresa Lozano, Albert Ribalta... i, és
clar, la gran Mercè Sampietro, l’imprescindible Jordi Bosch i un sorprenent
Ramon Madaula que ens acaba deixant literalment bocabadats. Però també cal
remarcar la valuosa aportació escenogràfica i musical del grup Els Pirates i,
sobretot, de Robert Gonzalez que, convertit en un autèntic cantant napolità, ens
regala l’oïda i l’esperit.
En definitiva, un espectacle de dues hores que,
per art i encanteri del gran “maestro” Otto Marvuglia i la seva teoria del
Tercer ull (invertida), es converteix en una deliciosa funció de cinc minuts.
