“L’esforç desesperat que fa l’home intentant donar un sentit a la vida és teatre”. Eduardo de Filippo
Una nit de teatre amb Eduardo de Filippo, un autor que estima tot allò que toca, temes, personatges, espectadors... sempre promet. Una vetllada feta de dos títols: el primer acte d’una peça de joventut, Home i senyor, on veiem un assaig d’una companyia de teatre en un hotel. I després La gran il·lusió, el primer acte de la qual passa en un hotel on els clients esdevenen el públic d’un espectacle de màgia. Eduardo de Filippo mai no haurà estat tan a prop de Pirandello. La vida és com una funció de teatre, sí, però també com una capsa xinesa, o una nina russa que dins en conté una altra, i una altra i una altra, com un joc d’il·lusió que no s’acabés mai... Qui és l’il·lusionista que manega les nostres vides? I a ell, quin altre il·lusionista el domina? I si ens agradés viure en un món d’il·lusió? Qui ho ha dit que no és millor que viure dins una pretesa realitat? La hilaritat i l’emoció es barregen en mans d’aquest geni del teatre napolità que jugava a fer teatre per explicar-se la vida sempre amb un somriure sorneguer als llavis, molt semblant al nostre.
Lluís Pasqual
Premi de la Crítica 2016 categoria direcció (Lluís Pasqual)
Premi de la Crítica 2016 categoria espai escènic (Alejandro Andújar i Lluís Pasqual)
Ramon Madaula, finalista en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2016
Xavi Clot, finalista en la categoria d'il·luminació. Premis de la Crítica 2016
Alejandro Andújar, finalista en la categoria de vestuari. Premis de la Crítica 2016
Sovint es compara el gran dramaturg, intèrpret i director teatral napolità Eduardo De Filippo amb l'escriptor sicilià Luigi Pirandello, peoner en plantejar des de l'escenari una reflexió sobre la vida com a part principal del gran teatre del món. A parer meu, però, Eduardo va bastant més enllà del seu predecessor, sobretot perquè escriu des del mateix escenari i conviu, amb una promiscuïtat sense embuts, amb el seu públic, la gent senzilla que habita els carrers partenopeus i, per extensió, de qualsevol ciutat del sud d'Europa. Lluís Pasqual ha encarat Eduardo amb una gran familiaritat i calidesa, encadellant dues obres desparelles que tenen en comú, però, la metateatralitat.La grande magia, escrita just eixir de la II guerra mundial (1948), versa sobre un truc d'il·lusionisme en què queda enxampat un personatge que no sap reconèixer la realitat, un tema que avui podria aplicar-se a la càfila de polítics atrapats a la gàbia de les seves pròpies paraules i incapaços de detectar les veritables pulsions de la vida real, empantanegats en el sorral de la desil·lusió... Un repartiment de luxe, on destaca Jordi Bosch, en el paper de mag, entabanador professional que duu el seu joc fins a les darreres conseqüències amb plena hilaritat; Laura Aubert que a banda del seu personatge toca el violí al costat d’altres músics en directe, Mercè Sampietro, amb la seva proverbial elegància, però, sobretot, sobretot, Ramon Madaula, el marit banyut que s’aferra a la incredulitat fins l’obsessió, i que roman atrapat en l’emmirallament, com el mercuri de l’espill, sense atendre ja a la realitat tangible. Deliciós!