El dramaturg Eduardo de Filippo ho demana a crits. El Nàpols mític ho demana a crits. I els personatges més pirandellians de tot el repertori d'Eduardo de Filippo també ho demanen a crits. Tots ells, a hores d'ara, ja només poden ser vistos, representats i recreats com una pintura al fresc, amb dues capes, una damunt de l'altra, amb barreja de morter de calç, sorra de riu, aigua, pols de marbre... I després, amb l'espargiment dels pigments, tot agafa forma i sentit, i el color va canviant de to tal com es va fent la llum.
És més o menys així com diria que s'ha elaborat aquest muntatge versionat per Lluís Pasqual, «A teatro con Eduardo». Amb dues capes, com un fresc, la d'«Home i senyor (Uomo e galantuomo)» i «La gran il·lusió (La grande magia)». Dues peces que daten de dues postguerres. La primera, peça breu, del 1922, amb la ressaca de la Gran Guerra. La segona, del 1948, amb el pes arrossegat encara de la Segona Guerra Mundial. Com si Eduardo de Filippo (Nàpols, 1900 - Roma, 1984) fugís de la memòria dels dos desastres i es reclogués en un món propi fet d'il·lusió, en una capsa tancada per sempre, que el protagonista de «La gran il·lusió», el noble Calogero Di Spelta, vol guardar zelosament per no enfrontar-se al risc de trobar-se amb la buidor si n'aixeca la tapa.
He parlat de dues capes, però els espectadors en detectaran moltes més, una damunt o dins de l'altra, durant les dues hores de «A teatro con Eduardo». La capa del rigorós i afinadíssim treball actoral, la capa de les nostàlgiques intervencions musicals, la capa de fons de la música popular napolitana, la capa de la llengua dialectal que aquí es toca de puntetes en una de les escenes amb un personatge de les Illes i un altre del País Valencià al costat del català oriental, la capa de la projecció en blanc i negre i a vol d'ocell sobre l'urbs napolitana darrere de l'estructura de dovelles característiques de la decoració de la sala, la tarima escènica que s'eleva i que transforma el saló de l'hotel on passa tot amb els dos rètols del dret o del revés segons en quin espai es troben els personatges, la taula de can Di Spelta que té vida pròpia —amb sorpresa final, per fer el joc a la il·lusió, com si fos una mulassa de bestiari popular— o la capa final quan, després d'una hora i mitja d'una mena de Grand Guignol, l'obra regala el moment esclatant de teatre, amb el comte Calogero Di Spelta engolit per la il·lusió. (...)
I l'esclat final se l'emporta l'actor Ramon Madaula amb el seu paper del noble Calogero Di Spelta, arrencant discretament, com si no hi fos, quan entra a la terrassa de l'Hotel Metropol, convidat a veure el canvi de la llum del sol amb la resta d'hostes, mostrant-se escèptic davant els enganys i els trucs de l'il·lusionista que, sense que ell ho sàpiga, li canviarà la filosofia de la vida, fins que cau rendit al poder de la il·lusió en una transformació espectacular i en un solo que tanca l'obra deixant en el fosc final l'aura de la força d'un gran actor. A més del divertimento garantit de tot el muntatge i el regal del conjunt interpretatiu, només per veure aquesta última escena que protagonitza Ramon Madaula, val la pena reservar dues hores de la temporada per anar «A teatro con Eduardo».
