Sílvia Capell és una artista de circ que debuta amb el seu primer solo. Abans se l'ha vista participant al màgic Boira dels Vöel i, més recentment al Glatir del circ d'hivern de Nou Barris. Ella sola transporta al públic a una mena de classe magistral en què la professora, una mena d'ésser mitològic entre àngel i colom, prova de difondre els seus coneixements pseudocientífics a una audiència (que podria ser cries d'ocells diversos o, fins i tot, principiants d'àngels de la guarda). La veritat és que el que expliqui aquest personatge es convertirà en una nova realitat, tot i que s'expressi amb excentricitat. Transmet veritat sense dificultat, en un joc en el què el públic entreveu com l'actriu es diverteix vestint aquell personatge.
Capell explica curioses vaguetats tot elevant-se per la perxa xinesa, mentre es va escapant el plomall que subjecta una mena de top al seu pit. La pissarra barreja dibuixos i cites que va desgranant durant la sessió i que esborra, amb la voluntat d'explicar més temari del que podria assumir una sola sessió magistral. Té moltes ganes de transmetre, de convèncer, d'advertir. Es pregunta sovint, als dos flancs de l'escenari (i al cel) si tothom segueix una lliçó que és delirant i que manté l'atenció d'un públic que espera captar el possible gir que la faci entenedora.
Per a un ocell, al final, tot es resumeix en volar, en aixecar el vol i apropar-se al terra tota plantejant amb les ales, sense patir una patacada. Àngela procura advertir l'encanteri dels colibrís que tenen una gran capacitat de mantenir-se quiets a l'aire movent les seves diminutes ales a una gran velocitat. Però adverteix que pot ser una mena de reencarnació de la senyora de la dalla (la mort): "No conec ningú que hagi parlat de la mirada del colibrí quan la mirat frontalment". Com si aquest gest sigui el que absorbeix l'ànima i deixa somort el cos que rebota a terra, sense vida. Ella, inquieta, reconeix la mala sort de les gallines pel seu vol maldestre i evoca a les ànimes (com nous éssers volàtils) que naveguen entre els estels de la nit a qui s'encomana abans de deixar anar la resta de plomes que li quedaven atrapades al cos. Com si cada ploma que s'eleva amb el ventilador (Història de llana) fos un nou àngel. Recorda aquella escena de Qué bello es vivir en què cada cop que ressona una campaneta un àngel guanya noves ales.
En tot cas, en aquest espectacle, que li va bé el desordre i que s'anirà assentant per arrodonir els efectes i que la intèrpret no hagi de perdre la respiració, es constata que ha nascut una actriu. I això, en l'àmbit del circ és prou insòlit i cal seguir-la en el seu creixement interpretatiu a part de les seves habilitats circenses. Com Tomeu Amer (Peix, Desdèmona, La innombrable) en què, a més de fer equilibris a l'escala, també sap construir i defensar un personatge.
