Història de llana

informació obra


Intèrprets:
Xavi Sánchez
Sinopsi:

‘Història de llana’ ens mostra un moment aleatori en la vida d'una persona que transita entre la fantasia i la realitat i descobreix un món que estava amagat en el més profund de la seva quotidianitat.

Rauxa ha desenvolupat diverses tècniques de manipulació a través del vent i aquesta vegada s’embarca en un projecte amb un trosset de llana, música en directe i retroprojecció.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Història de llana

12/04/2024

Poesia de l'aire. Glopades captivadores

per Jordi Bordes

Entusiasmats. Els actors de Rauxa (Xavi Sanchez i Analia Serenelli) que ja van meravellar amb una sessió d'Embrions d'Escena Poblenou (Teatre de paper) i que va tornar a encertar-la amb La crisi de la imaginació presenten un nou format d'espectacle. El que fins llavors havien estat ninots de paper o fets amb precinte i globus d'heli, ara és la llana la que es converteix en sofert equilibrista. En realitat, l'element que manipula Rauxa és físic i alhora invisible: és a través de l'aire que convoca el ball dels seus personatges. Són les corrents d'aire les que fan que la ballarina respongui a les piruetes que faria en una capsa de música. Com la cie. Non Nova a L'après-midi d'un foehn l'element que acaba dominant és el corrent d'aire. I és que, en la seva investigació, els dos artistes es converteixen en una mena d'hereus dels ballets russos de Diaghilev; sempre buscant l'espectacle més complet. Mentre Serenelli toca el piano, Sanchez es deixa atrapar per l'obsessió ingènua de voler-se sorprendre. L'efecte de la càmera és molt adequat perquè remet alhora als còmics ingenus de Charlot o de Harold Lloyd i Buster Keaton i alhora facilita el visionat a un espectre de públic més ampli. El piano, doncs, respon a les normes del cinema mut, fins que el fil s'hi embolica i la intèrpret acaba sent manipulada per ella mateixa, com un joc de mirall tendrament surrealista.

Al costat, les evolucions dels personatges de llana aconseguixen reptes increïbles. Des de giragonsar en un trapezi a desplaçar-se com el funamblista del Grec de l'any passat (Les traceurs). És exercici lúdic, però, alhora, també podria desenvolupar un corrent patètic, tràgic, com el del repte impossible mitològic de Sísif (Sísif fa no fa) o el de Prometeu (Projecte Olympus). En els reptes impossibles, en l'abisme del fracàs, de prohibir-se la veu per expressar-se només amb l'efecte i el gest hi ha una tragèdia que s'insinua, que podria respondre a la veu dels cants de sirena, dels forats negres en l'espai, del salt al buit. Hi ha una poesia que, ara, es vesteix de divertida, però té una tragèdia que li dona un contrast potser inesperat) que multiplica els resultats dramàtics.