Beware of Pity (La impaciència del cor)

informació obra



Adaptació:
James Yeatman, Maja Zade
Dramatúrgia:
Maja Zade
Direcció:
Simon McBurney, James Yeatman, Óscar Gómez Mata
Intèrprets:
Marie Burchard, Robert Beyer, Johannes Flaschberger, Christoph Gawenda, Moritz Gottwald, Laurenz Laufenberg, Eva Meckbach
Escenografia:
Anna Fleischle
Vestuari:
Holly Waddington
Il·luminació:
Paul Anderson
So:
Pete Malkin
Vídeo:
Will Duke
Autor:
Óscar Gómez Mata
Sinopsi:

L'escriptor austríac Stefan Zweig va publicar el 1939 una història en la qual es preguntava què era realment la compassió i constatava com era de difícil fer-se càrrec del dolor aliè. Era la història de l'oficial Hofmiller, un soldat austrohongarès convidat a una festa en un domicili benestant que comet un error fatal: demanar per ballar a una jove sense saber que una malaltia cruel l'impedeix de caminar. Mirant de compensar la seva inoportuna relliscada, el soldat comença a sovintejar la noia, propiciant així que ella caigui en un enamorament no correspost de conseqüències tràgiques.

La posada en escena del muntatge combina amb una saviesa poc usual els recursos del vídeo i el teatre, el diàleg i la narració. Perquè, en aquesta producció, els actors il·lustren l'acció mentre, en les ombres, altres veus d'actors diuen monòlegs interns o fan la funció de narradors omniscients. El resultat és un espectacle que posa tècniques i llenguatges diversos al servei d'una història excepcional ambientada en el context de la desintegració de l'Imperi Austrohongarès.

Simon McBurney, actor, director i cofundador de la llegendària companyia britànica Complicité (creadors de l'esplèndida versió de The Master and Margarita, vista al Grec 2012), uneix esforços amb l'Schaubühne de Berlín, una de les companyies alemanyes més innovadores del moment que, des del 1999, dirigeix Thomas Ostermeier.


Crítica: Beware of Pity (La impaciència del cor)

18/07/2017

Combinació guanyadora

per Iolanda G. Madariaga

Un dels espectacles internacionals més esperats d’aquesta edició del Grec ha estat Beaware of Pity. Hi ha tres poderoses raons que es concreten en tres noms propis: l’escriptor Stefan Zweig, el director Simon McBurney i la Schaubühne berlinesa. Tot plegat una combinació previsiblement guanyadora. El prestigi de Stefan Zweig com escriptor dotat d’una especial clarividència per apuntar al centre dels problemes de la societat occidental no ha parat de créixer. Beware of Pity (1939) és la seva única novel·la, si atenem a criteris d’extensió. Escrita en forma de conte, explica la història d’un soldat de l’imperi austro-hongarès condecorat per la seva heroica intervenció a la I Guerra Mundial. L’escriptor narra en primera persona com es va assabentar d’aquesta història de la boca del seu protagonista. De forma molt resumida: la seva covardia en la vida social és el què l’empeny a un comportament temerari -heroic a posteriori- en el camp de batalla. La paradoxa està clarament perfilada, el menyspreu per la pròpia vida l’aboca a salvar-ne d’altres. El gruix del relat però descriu el seu maldestre comportament en fer concebre esperances d’amor a una jove hereva afectada d’una malaltia degenerativa que l’impedeix caminar sense ajut. De fet ens adverteix de com pot ser de perversa la compassió. Una compassió convertida en pietat en el sentit més menyspreable del terme. Com a teló de fons hi ha el detallat retrat de la societat del moment i de la deriva que l’antisemitisme creixent prendrà. Simon McBurney inicia el seu espectacle amb una transposició quasi radiofònica de la de novel·la. Tan sols una vitrina amb un maniquí uniformat ens ubica en el museu on comença el relat. Les veus dels actors, repartits de forma aparentment aleatòria per l’escena, fan la resta. A poc a poc, van prenent cos els personatges: el protagonista apareix desdoblat en tres edats, els altres personatges semblen interpretats indistintament per diferents actors... no és així. En un exercici de virtuosisme interpretatiu, els diferents personatges van fent-se a ulls dels espectadors, amb subtils canvis de vestuari. Molt notori és l’exercici de cosificació de la protagonista que, pentinada com una nina de porcellana, en algunes escenes fins i tot se li lleva la veu en una mena d’inquietant playback. Hom veu construir-se la tragèdia, implacable. Els esdeveniments es precipiten, l’atemptat contra ses majestats imperials que va encendre el polvorí de la I Guerra Mundial, deslliga també les fatalitats del relat. Ens queda una sensació contradictòria envers les eventualitats i la causalitat de la Història i el convenciment d’haver assistit a un gran espectacle.