Un dels espectacles
internacionals més esperats d’aquesta edició del Grec ha estat Beaware of Pity.
Hi ha tres poderoses raons que es concreten en tres noms propis: l’escriptor
Stefan Zweig, el director Simon McBurney i la Schaubühne berlinesa. Tot plegat
una combinació previsiblement guanyadora. El prestigi de Stefan Zweig com
escriptor dotat d’una especial clarividència per apuntar al centre dels
problemes de la societat occidental no ha parat de créixer. Beware of Pity
(1939) és la seva única novel·la, si atenem a criteris d’extensió. Escrita en
forma de conte, explica la història d’un soldat de l’imperi austro-hongarès
condecorat per la seva heroica intervenció a la I Guerra Mundial. L’escriptor
narra en primera persona com es va assabentar d’aquesta història de la boca del
seu protagonista. De forma molt resumida: la seva covardia en la vida social és
el què l’empeny a un comportament temerari -heroic a posteriori- en el camp de
batalla. La paradoxa està clarament perfilada, el menyspreu per la pròpia vida
l’aboca a salvar-ne d’altres. El gruix del relat però descriu el seu maldestre
comportament en fer concebre esperances d’amor a una jove hereva afectada d’una
malaltia degenerativa que l’impedeix caminar sense ajut. De fet ens adverteix
de com pot ser de perversa la compassió. Una compassió convertida en pietat en
el sentit més menyspreable del terme. Com a teló de fons hi ha el detallat
retrat de la societat del moment i de la deriva que l’antisemitisme creixent
prendrà. Simon McBurney inicia el seu espectacle amb una transposició quasi
radiofònica de la de novel·la. Tan sols una vitrina amb un maniquí uniformat
ens ubica en el museu on comença el relat. Les veus dels actors, repartits de
forma aparentment aleatòria per l’escena, fan la resta. A poc a poc, van
prenent cos els personatges: el protagonista apareix desdoblat en tres edats,
els altres personatges semblen interpretats indistintament per diferents
actors... no és així. En un exercici de virtuosisme interpretatiu, els
diferents personatges van fent-se a ulls dels espectadors, amb subtils canvis
de vestuari. Molt notori és l’exercici de cosificació de la protagonista que, pentinada
com una nina de porcellana, en algunes escenes fins i tot se li lleva la veu en
una mena d’inquietant playback. Hom veu construir-se la tragèdia, implacable.
Els esdeveniments es precipiten, l’atemptat contra ses majestats imperials que
va encendre el polvorí de la I Guerra Mundial, deslliga també les fatalitats del
relat. Ens queda una sensació contradictòria envers les eventualitats i la
causalitat de la Història i el convenciment d’haver assistit a un gran
espectacle.
