Un muntatge teatral com «Beware of pity» —llegiu aproximadament: «Aneu amb compte amb la compassió»—, basat en la novel·la de tesi d’Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petrópolis, Rio de Janeiro, Brasil, 1942), titulada «Ungeduld des Herzens», traduïda de l’alemany al català per Joan Fontcuberta amb el títol «La impaciència del cor» (Quaderns Crema, 2010), una de les obres del llegat del malaguanyat editor Jaume Vallcorba —gairebé es podria dir, editor-recuperador de l’obra de l’autor austríac— requereix que els espectadors coneguin damunt per damunt, i molt millor si l’ha llegida íntegra, la trama que l’autor hi destil·la. Només així serà capaç de copsar plenament el discurs en V.O. sobretitulada, esclar, que la producció de la companyia anglesa Complicité i l’alemanya Schaubühne porta de gira aquest any per diversos teatres europeus, com el Teatre Lliure de Montjuïc dins el Grec 2017.
Escrita per Stefan Zweig el 1939, l’obra se situa als inicis de la Gran Guerra (la Primera Guerra Mundial, 1914-1918). El tinent Anton Hofmiller rep una invitació per anar al castell del magnat hongarès, Lajos von Kekesfalva. Durant la seva estada, la filla de l’amfitrió, que pateix paràlisi crònica, s’enamora del jove oficial. Hofmiller, que només sent compassió per la paralítica jove Edith, decideix ocultar els seus veritables sentiments i li fa tenir esperances en una ràpida recuperació. Arriba fins i tot a prometre-s’hi, però no reconeix el seu nuviatge en públic. Com un criminal en la foscor, Hofmiller es refugia en la guerra, i en torna com un autèntic heroi.
La novel·la és considerada una de les millors d'Stefan Zweig en la qual fa un esmolat retrat de la naturalesa humana que aquí es va distingir amb el Premi Ciutat de Barcelona a la traducció del 2010. Si l’espectador, doncs, ha tingut la precaució de “preparar-se el text” abans de l’espectacle, el seguiment que Simon McBurney, adaptador i director, fa de l’obra original li resulta més entenedor, sobretot si es veu obligat a tenir els ulls gairebé clavats en la pantalla del text del sobretitulat, amb el risc de perdre’s alguns dels moviments escènics o expressions d’algun dels personatges.
Però aquest és un risc existent en la majoria dels espectacles internacionals de primera línia que sovint queda compensat per l’experiència visual i el treball actoral de les companyies que els presenten. És el cas de l’actual fusió de la Complicité amb la Schahbühne, que no decep ni els seus seguidors ni els que s’hi “atreveixen” per primera vegada. Al llarg dels 120 minuts de la versió de Simon McBurney, els espectadors, com si fossin el mateix tinent Anton Hofmiller, es van enfonsant a poc a poc en l’abisme de l’infern que l’assetja en una lluita constant entre el deure moral i la necessitat interior de ser estimat.
Espai i temps és una de les claus de l’adaptació de la novel·la als quals donen el braç a tòrcer els intèrprets, els personatges, vaja, sense escatimar la narrativa d’Stefan Zweig, amb escenes tan desconcertants —segons com es miri— quan una de les actrius mou els llavis mentre un altre és qui diu el text en un intent de reforçar la tensió romàntica i les fiblades psicològiques del tinent —que té un doble personatge en l'obra, l'adult o narrador, i el jove o personatge del record— per jugar entre la narrativa externa amb el monòleg interior i donar així sortida a diversos punts de vista de l’obra. L’espectador es descobreix finalment xuclat pels pensaments de cadascun dels personatges.
Tot això, que respira teatre clàssic, s’esdevé en un espai gairebé nu, amb taules de despatx mig de disseny, com si s'estigués en una biblioteca, però també una gàbia de vidre i un teló de fons que aparenta un gran finestral on la imatge de l’uniforme d’un militar, de la Gran Guerra, porta a l’època de la novel·la de Zweig, amb la recreació de l'uniforme que pertanyia a l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, el mateix uniforme ensangonat —que té en el seu fons el Museu Militar de Viena— després de l'atemptat que ell i la seva dona van patir el 28 de juny del 1914 a Sarajevo (aleshores pertanyent a la província austrohongaresa de Bòsnia), quan es trobaven presidint unes maniobres militars, i que va fer esclatar la Primera Guerra Mundial després que Àustria declarés la guerra a Sèrbia.
El director Simon McBurney combina la bellesa escènica amb la crueltat i fusiona el que és una tragèdia individual amb una tragèdia col·lectiva, simbolitzada per la Primera Guerra Mundial, de la mateixa manera que Zweig va fixar la seva mirada en un atzar tràgic protagonitzat per un estudiant enfervorit (l'atemptat de Sarajevo) per reflexionar sobre la condició de la tragèdia humana.
La compassió de «Beware of pity (La impaciència del cor)» s’enfronta a l’emmascament, a la venda de l’ànima per la pau, als abusos del poder sobre els més febles. El director Simon McBurney no ignora allò que presideix la majoria d’obres d’Stefan Zweig: un món que ja no hi és, abans de les dues grans guerres mundials que van trencar la vida d’Europa del segle XX i que van fer desaparèixer l’antiga aristocràcia. Hi ha en l’obra un aire de nostàlgia per un temps perdut, de tragèdia interior que els altres, des de fora, tampoc no poden esquivar. (...)
