Beware of Pity (La impaciència del cor)

informació obra



Adaptació:
James Yeatman, Maja Zade
Dramatúrgia:
Maja Zade
Direcció:
Simon McBurney, James Yeatman, Óscar Gómez Mata
Intèrprets:
Marie Burchard, Robert Beyer, Johannes Flaschberger, Christoph Gawenda, Moritz Gottwald, Laurenz Laufenberg, Eva Meckbach
Escenografia:
Anna Fleischle
Vestuari:
Holly Waddington
Il·luminació:
Paul Anderson
So:
Pete Malkin
Vídeo:
Will Duke
Autor:
Óscar Gómez Mata
Sinopsi:

L'escriptor austríac Stefan Zweig va publicar el 1939 una història en la qual es preguntava què era realment la compassió i constatava com era de difícil fer-se càrrec del dolor aliè. Era la història de l'oficial Hofmiller, un soldat austrohongarès convidat a una festa en un domicili benestant que comet un error fatal: demanar per ballar a una jove sense saber que una malaltia cruel l'impedeix de caminar. Mirant de compensar la seva inoportuna relliscada, el soldat comença a sovintejar la noia, propiciant així que ella caigui en un enamorament no correspost de conseqüències tràgiques.

La posada en escena del muntatge combina amb una saviesa poc usual els recursos del vídeo i el teatre, el diàleg i la narració. Perquè, en aquesta producció, els actors il·lustren l'acció mentre, en les ombres, altres veus d'actors diuen monòlegs interns o fan la funció de narradors omniscients. El resultat és un espectacle que posa tècniques i llenguatges diversos al servei d'una història excepcional ambientada en el context de la desintegració de l'Imperi Austrohongarès.

Simon McBurney, actor, director i cofundador de la llegendària companyia britànica Complicité (creadors de l'esplèndida versió de The Master and Margarita, vista al Grec 2012), uneix esforços amb l'Schaubühne de Berlín, una de les companyies alemanyes més innovadores del moment que, des del 1999, dirigeix Thomas Ostermeier.


Crítica: Beware of Pity (La impaciència del cor)

09/07/2017

Una nova lliçó de teatre de Simon McBurney, una història fascinant

per Pep Barbany

Una història apassionant. Després d’enlluernar-nos fa cinc anys amb The Master and Margarita (qui va tenir la sort de veure-la encara la recorda amb una reverència) Simon McBurney i la companyia britànica Complicité s’han unit amb una altra companyia mítica, l’alemanya Schaubühne de Thomas Ostermeier per versionar una altra novel·la fascinant, en aquest cas de l’austríac Stefan Zweig. Una història aparentment anecdòtica protagonitzada per un soldat austrohongarès a principis del segle XX que realitat és l’excusa per fer-nos reflexionar sobre com alguns sentiments nobles com la compassió amb els altres poden ser destructius, autodestructius, fins a límits insuportables. Un relat que transformat en un impecable muntatge es converteix en una experiència immersiva, apassionant, que t’atrapa i no et deixa escapar.

La veu (o les veus) protagonistes. Tot i l’impecable ús de les llums, els sons i les projeccions, en aquesta ocasió el protagonisme aquí és per les veus. Des del narrador principal (que és alhora el protagonista) als múltiples narradors dins de les intrahistòrics, passant per les incomptables veus interiors del protagonista, com a espectadors assistim a un torrent imparable de paraules, reflexions i diàlegs que, i aquí rau una de les immenses virtuts de Beware of pity, no dificulten la comprensió ni el seguiment de la narració. Al contrari, és aquest constant flux de paraules el que ens condueix com a espectadors i transmet l’angoixa creixent del protagonista.

Precisió mil·limètrica i efectisme calculat al servei de la història. Com ja va demostrar amb The Master and Margerita, Simon McBurney és un mestre en la utilització d’elements escenogràfics com les projeccions, però també els efectes visuals i sonors, i sobretot en l’ús de la llum. Així, amb una precisió absoluta, la història avança a un ritme trepidant amb un joc constant i rapidíssim dels quadres de llum, els efectes sonors i els moviments coreogràfics. Tot, però sense gratuïtats, al servei de la història. Així, decisions escèniques aparentment acaben configurant un tot gairebé perfecte, una maquinària precisa que un cop més ens deixa embadalits com a espectadors.

No queden entrades. Aquest és un d’aquells espectacles tan rodons que un es queda sense gaires arguments per recomanar quedar-se a casa. Podríem esmentar qüestions com el fet d’haver de llegir subtítols durant dues hores (els qui no sabem alemany), però en el fons l’única raó és que, malauradament, només el fan dos dies, s’acaba avui, i totes les entrades estan esgotades. Si teniu la tarda lliure, jo provaria d’anar ben d’hora a taquilla i posar-se en llista d’espera (ahir dissabte estava tot esgotat i al meu costat hi havia un seient lliure…).