Beware of Pity (La impaciència del cor)

informació obra



Adaptació:
James Yeatman, Maja Zade
Dramatúrgia:
Maja Zade
Direcció:
Simon McBurney, James Yeatman, Óscar Gómez Mata
Intèrprets:
Marie Burchard, Robert Beyer, Johannes Flaschberger, Christoph Gawenda, Moritz Gottwald, Laurenz Laufenberg, Eva Meckbach
Escenografia:
Anna Fleischle
Vestuari:
Holly Waddington
Il·luminació:
Paul Anderson
So:
Pete Malkin
Vídeo:
Will Duke
Autor:
Óscar Gómez Mata
Sinopsi:

L'escriptor austríac Stefan Zweig va publicar el 1939 una història en la qual es preguntava què era realment la compassió i constatava com era de difícil fer-se càrrec del dolor aliè. Era la història de l'oficial Hofmiller, un soldat austrohongarès convidat a una festa en un domicili benestant que comet un error fatal: demanar per ballar a una jove sense saber que una malaltia cruel l'impedeix de caminar. Mirant de compensar la seva inoportuna relliscada, el soldat comença a sovintejar la noia, propiciant així que ella caigui en un enamorament no correspost de conseqüències tràgiques.

La posada en escena del muntatge combina amb una saviesa poc usual els recursos del vídeo i el teatre, el diàleg i la narració. Perquè, en aquesta producció, els actors il·lustren l'acció mentre, en les ombres, altres veus d'actors diuen monòlegs interns o fan la funció de narradors omniscients. El resultat és un espectacle que posa tècniques i llenguatges diversos al servei d'una història excepcional ambientada en el context de la desintegració de l'Imperi Austrohongarès.

Simon McBurney, actor, director i cofundador de la llegendària companyia britànica Complicité (creadors de l'esplèndida versió de The Master and Margarita, vista al Grec 2012), uneix esforços amb l'Schaubühne de Berlín, una de les companyies alemanyes més innovadores del moment que, des del 1999, dirigeix Thomas Ostermeier.


Crítica: Beware of Pity (La impaciència del cor)

11/07/2017

McBurney i Zweig ens posen en guàrdia contra la compassió mal entesa, i ens ofereixen un espectacle enlluernador

per Ramon Oliver

Aneu amb compte amb la compassió, perquè també aquesta es pot transformar malgrat els seus components teòricament positius en una bona arma de destrucció. Així ens ho adverteix el gran Stefan Zweig en boca del Doctor Condor, un dels personatges de la novel·la ( el relat més extens escrit mai per l’austríac) que ara l’extraordinària companyia Complicité dirigida pel britànic Simon McBurney i els no menys extraordinaris intèrprets de la berlinesa companyia  Schaubühne han transformat en un espectacle subjugant . Diu Zweig a través del doctor de la seva obra que “hi ha dues classes de compassió. L’una és dèbil i sentimental, només fruit de la impaciència que sent el cor per tal d’alliberar-se quan abans millor de la penosa emoció que sentim enfront la desgràcia aliena. Aquesta compassió no és exactament compassió, si no més aviat una defensa instintiva de l’ànima enfront el dolor de l’altre. Però també hi ha una altra mena de compassió, que és l’única que compte: la que està lliure de components sentimentals, la que es mostra creativa, sap el que vol , i està disposada a aguantar amb paciència i resignació fins les seves últimes forces”.

Ara bé: som sempre capaços de diferenciar entre l’una i l’altra, o més aviat, tendim sovint a la confusió ? Seguint aquest mateix fil – el fil que segueix Zweig, mentre ens fa seguir alhora les penoses decisions que pren l’oficial Hofmiller arrossegat pel seu confós sentiment de compassió- sabem diferenciar entre la compassió i la pietat , suposant que es tracti de sentiments veritablement diferents? Sabem valorar alhora la diferencia que existeix entre expressar o rebre compassió i expressar o rebre  amor? I quan de per mig es mou el sentiment de culpa, no és possible que el sentiment de compassió no sigui altra cosa que un intent equivocat de tranquil·litzar la nostra consciència ? De fet, en el cas de l’oficial Hofmiller, tot comença precisament així . Aquest soldat jove i amb orígens humils que ha estat convidat a la mansió de l’home més ric i noble de la població on es troba el seu regiment, després d’un deliciós sopar i una deliciosa vetllada plena de bones converses, bon vi, i bona música per dansar, ha comès la indiscreció de convidar a ballar la filla de l’amfitrió , sense adonar-se que aquesta , té les cames mig paralitzades. Aquí tenim el detonant que posa en marxa el desastre. Cal remeiar com sigui l’error. Però fer-ho amb un plus sobredimensionat d’atencions afectuoses que es van complicant amb una xarxa de mitges mentides pietoses , suposa en realitat iniciar una cadena d’errors que provocaran equívocs dramàtics  cada cop més impossibles de rectificar.

I què poden tenir a veure aquests errors fruits d’una compassió mal entesa que pot adquirir també l’aparença d’amor , amb un uniforme imperial brut de sang i exposat en un museu ?  Doncs McBurney comença la seva proposta precisament amb aquest uniforme, que no és altre que aquell que lluïa l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo el 28 de juny de 1914, el dia que un atemptat va acabar amb la seva vida i la de la seva dona, deixant així sense espoleta la bomba que va fer esclatar la Primera Guerra Mundial.  McBurney organitza l’espai escènic del seu espectacle gairebé com si es tractes d’una sala d’assaig en la qual els intèrprets es preparessin per fer la lectura d’una dramatització de l’obra de Zweig. Una sala en la qual  conviuen l’oficial Hofmiller madur que oficia de narrador amb l’oficial Hofmiller juvenil que reviu la seva història  en forma de record. Una sala en  la qual l’Edith – la noia d’aquesta història- actua amb un cos però parla mitjançant la boca d’un altre cos i d’una altra actriu, marcant així tota l’estona la dicotomia entre com es veu a ella mateixa i com la veuen els altres ; marcant així també la dicotomia entre la compassió i l’amor en la qual sembla moure’s el seu amable oficial. Una sala en la qual el director, deixa ben a la vista el relat. Cal mostrar tota l’estona que som ficats dins  d’una narració , que se’ns estar narrant una novel·la, evitant donar-li al que es narra la forma de reproducció de la realitat que prenen habitualment les adaptacions literàries. I en aquesta sala que s’anirà omplint de projeccions marcades pel blanc i negre ( de vegades tan cruelment subtils com aquella que ens mostra la dansa de la Paulova, ballarina mítica admirada per algú que no pot dansar ; de vegades tan esclaridores sobre el subtext  social i polític que es mou per sota l’argument com aquelles altres que ens introdueixen la vida quotidiana de les comunitats jueves a l’Europa de l’imperi austrohongarès ) , McBurney ubica també una mena de vitrina  mòbil destinada a jugar un paper fonamental al llarg del muntatge. A la primera escena de l’espectacle, aquesta vitrina ens mostra l’uniforme tacat per la primera sang que es va vessar a una guerra que faria vessar una infinitat de litres de sang. I se’ns recorda que Zweig es va passar una bona estona davant aquest uniforme exposat a un museu de Viena abans de partir cap a un exili del qual ja no tornaria mai més . Ben bé com si mirant l’uniforme, Zweig estès contemplant la tragèdia de tot un continent; la tragèdia del passat recent, i la del futur que era a punt d’esclatar. Poc després, Zweig escrivia la novel·la (una novel·la creada a Anglaterra al llarg de l’època en la qual es va convertir en visitant assidu de Freud, un altre exiliat il·lustre; cal tenir en compte també el component psicoanalític que presenta el relat)  que ha donat origen a aquest magistral espectacle en el qual fins i tot el més petit so ( el moviment de les peces d’un escac invisible, posem pel cas) té un pes significatiu. I la seva advertència sobre la compassió mal entesa i sobre els errors en els quals reincidim perquè ens resulta més fàcil repetir-los que qüestionar-los , i la forma com aquestes actituds que es mouen en el terreny de les decisions individuals acaben també reflectides en les grans tragèdies i en les males decisions  col·lectives, és quelcom que Zweig apunta  amb les seves paraules escrites, i McBurney visualitza de forma aclaparadora amb la seva potentíssima proposta escènica.